L'ESCOLA DEL MAR de Josep Maria Tubau i Gallinat

PRÒLEG

    Aquest és un relat que tracta de fets viscuts. L’Escola del Mar n'és una de les que encara avui gestiona l'Ajuntament de la ciutat de Barcelona. D'altra banda tot el que concerneix el seu plantejament pedagògic, així com les persones que el gestionaven, són fidels retrats d’un realitat viscuda, però que sempre es pot considerar subjectiva, salvaguardant l’excepció d'haver canviat el cognom a les alumnes femenines. 

   També són reals les vivències escolars d'uns alumnes que hi varen entrar a la tardor del 1948, i la van deixar deu anys després.

    

L'Autor                                        

LA ESCOLA DEL MAR

    

    Aquell que va dir que les persones som com als arbres, estava en la certesa, tots sortim d'una llavor, l'arbre neix quan el seu primer brot veu la llum, així també ho fem els humans. Quan som dins del ventre de la mare ens anomenen fetus, quan sortim a la llum ja som persones. Però com els arbres, en els primers mesos de la nostra vida nosaltres requerim estar ben cuidats. De la majoria d'aquests en té cura la mare natura, de les persones la pròpia de cadascun de nosaltres.

    Els arbres que tenen una certa categoria, quan són petits els duen a créixer en un viver, on a més de la natura hi són uns jardiners que vetllen per fer-los créixer ben drets, evitant que es torcin. Als nens del primer món, ens porten a l'escola perquè els mestres tinguin cura de fer-nos anar drets, i no agafem el mal vici d'anar esbarriats.

    Almenys, això és el que em va passar a mi, i als que aniran apareixent en aquest relat. Deixo al criteri del lector que arribi a la fi d'aquestes pàgines, la consideració de jutjar el grau de desviament, que va agafar cadascun dels que apareixeran al relat, perquè penso que ben drets, ben drets, no van aconseguir de romandre cap dels tres protagonistes de la història.  

I -      El primer record escolar d'en Tubau, no el té pas de l'Escola de la Mar, la qual era i és, una bellíssima edificació plena de llum, bescantada en el marge d'un turó que apunta cap a la ciutat de Barcelona, cal dir que no era el primer record, perquè qualcun temps abans, el petit Tubau va haver-se de passar molts dies entaforat, en un obscur pis del carrer Jonqueres del barri vell de la ciutat, on hi era establerta una guarderia.

    Allí una vella senyora a qui els nens anomenaven “Donya Pepa”, els entretenia unes hores del matí, i alguna de la tarda, la tasca d'aquella bona dona consistia a tenir cura de què els nens demanessin de dur-los al vàter, per evitar que s'ho fessin a sobre. Si a més, algun d'ells aprenia les beceroles de l'idioma castellà, que des de la desfeta del 39, tornava a ser d'estricta obligació a tots els centres docents de Catalunya.

    Al petit això de les beceroles sembla que li va cridar l'atenció, doncs, quan a l'any següent el van passar a una escola de veritat, ja se les manejava per distingir les unes de les altres; era el pas previ per aprendre a llegir i escriure. La primera escola com a tal, que van portar al nen, estava situada al Saló Victor Pradera, actual Passeig Lluís Companys, i el seu nom era, Grupo Escolar Pere Vila.

    Aquest col·legi va ser un dels que va inaugurar la República l'any 1931, els quals junt amb altres anaven a càrrec de l'Ajuntament de Barcelona. Pere Vila És un conjunt d'edificis amb aules lluminoses, i uns patis de joc molt amplis. El poc temps que el nen hi va passar, va ser feliç, com era prou petit els mestres no el forçaven, recorda vagament d'haver passat la majoria d'hores dins els patis d'esbarjo, on tota la canalla jugava a allò que millor li donava a entendre el seu magí.

    Aquest centre, també tenia l'avantatge d'estar situat a prop de  casa seva, per ell tot era perfecte, però sembla que els seus pares no pensaven igual, algú els havia parlat d'una escola, també  municipal, que era acabada d'inaugurar a l'altra punta de la ciutat, la que abans hem apuntat, i que romania bescantada en un turó del barri del Guinardó, el seu nom era L'Escola del Mar. És clar que si el petit s'hagués quedat a Can Pere Vila, no podria haver conegut als altres protagonistes de la història i aquest relat en seria tot un altre.

     Avui en dia ell no recorda amb precisió la data en què va ingressar a l'escola del mar, però per les dades en què hi va entrar el seu amic Soler, compta que devia ser pels volts de l'hivern de 1948.

    El primer inconvenient que el nen va percebre, va ser com hi havia d'anar. En ser una escola de l'Ajuntament, els ensenyants tenien concertat un servei de tramvies que duien el rètol de “RESERVADO”, els quals, es donava la casualitat que tenien la sortida en el carrer just de sota el pis d'on vivien en Tubau i la seva família, aquells tramvies anaven a parar a un indret del Passeig de Maragall, que la gent anomenava “Els Quinze”.

    Allí els calia baixar, i en fila de dos, vora dos-cents nens amb els

corresponents mestres, enfilaven tot caminant la pujada de l'Avinguda de Montserrat fins a arribar al portal de l'Escola, després d'haver cobert la distància de més d'un quilòmetre, sense que des del moment en què havien pujat al tramvia, els professors els haguessin deixat parlar ni un sol mot d'entre ells.

    En Tubau, recorda que el primer dia, no va fer servir aquest mitjà de transport, en aquella i única ocasió, l'havia dut la seva mare. Després de ser rebuts i convidar-los a omplir la paperassa obligada, algú els va fer passar a una habitació que es podria dir d'estar moblada com meitat despatx, meitat infermeria, doncs a banda d'una taula funcional d'oficina, s'hi trobava una bàscula a més d'un aparell de fusta els quals van emprar per pesar-lo i mesurar la seva altura, completava el mobiliari una llitera folrada de plàstic de color negre, com el que solem trobar en els centres terapèutics de recuperació.

 Prou més tard, va saber que aquella habitació, infermeria els professors de l'escola (i també els alumnes), l'anomenaven amb el pompós nom de Gabinet Antropomètric, com no és segur que tots els lectors tinguin coneixença del que vol dir aquest terme mèdic, aclariré que el Diccionari Pompeu Fabra, ens diu: Antropometria, branca de l'antropologia que estudia les mesures de les diferents parts del cos humà i determina llurs proporcions. Així és ben normal, que dins l'interior del Gabinet Antropomètric s'hi trobessin la bàscula, l'aparell de mesurar, i tampoc no hi feia cap nosa l'esmentada llitera.

 Per sobre de la taula, la professora encarregada del gabinet anomenada Mercè Barba hi tenia unes fitxes en les quals s'anava anotant curosament el que mesurava i pesava en Tubau. Malgrat la seva curta edat, el nen va comprendre que en aquell establiment les coses serien molt més serioses que en els altres dos establiments per on havia passat anteriorment.

   Una volta enllestits aquests primers tràmits els van fer passar a una classe situada just davant del gabinet, on en el seu interior s'hi trobaven uns trenta nens i nenes que més o menys tenien la mateixa edat d'en Tubau, llavors va ser l'hora que la seva mare es va acomiadar d'ell, i el va deixar al càrrec d'una jove mestra anomenada senyoreta Ragolta.

   En aquests cassos, moltes vegades sol succeir que el nen no vol que la seva mare marxi, i comença a marranejar per intentar no quedar-se sense la seva protecció, però com en aquest cas, ell ja havia passat dues vegades per aquest mateix tràngol, va tenir el bon seny què tots plegats s'estalviessin aquella empallegosa escenificació.

   Només veure's sol, encara que rodejat d'una caterva de marrecs com ell, en Tubau va procurar fer-se càrrec de la situació. Per al moment, va trobar prou estrany que en aquella classe els nens i nenes no estaven asseguts en cadires, ni tampoc es veien per enlloc els clàssics pupitres, tota la mainada restaven asseguts a terra amb les cames creuades, però per sobre d'unes estores rodones individuals fetes d'espart, amb la qual cosa evitaven d'entrar amb contacte amb el fred sol de rajoles grogues.

    Aquell primer dia, ell havia arribat portant una jaqueta de llana i els pantalons curts sobre genoll, que acostumaven a portar els nens a l'època. Però només d'entrar, ja havia remarcat que era l'únic que vestia d'aquesta manera, tots els altres s'abillaven amb un davantal de ratlles blanques i blau cel, i calçaven espardenyes d'espart amb betes de color blanc. Encara que ell no se'n va adonar, la mestra en parlar amb la seva mare, ja li havia esmentat l'adreça de les botigues on trobaria els davantals i les espardenyes, amb les que la setmana següent ell ja aniria equipat per tal de vestir com tots.

  El nen després d'haver pres compte de totes aquestes singularitats, i havent aparcat el neguit que li havien comportat aquestes noves sensacions, es va dedicar a mirar el decorat del seu entorn. Malgrat fer-ho des de la poca alçada en què l'havien situat, el primer que va veure va ser que aquella classe era prou ample i lluminosa.

 Adossada a la paret hi era una gran pissarra amb els seus corresponents guixos, també va observar uns quadres penjats a la paret on s'hi trobaven emmarcats uns dibuixos que li van semblar prou divertits, com era un nen curiós, es va adonar que qui ho havia dibuixat era algú que s'anomenava Opisso; doncs aquest era el nom que figurava en l'angle dret inferior, això ho sabia perquè el seu pare sovint el portava a veure exposicions de pintura, la darrera que havien anat a veure va ser al parc de la ciutadella, l'anomenaven la Biennal encara que ell, no sabia el que volia dir aquella paraula.

  Del sostre hi penjaven uns globus blancs que va suposar serien les llums, però pel fet de ser al matí eren apagades. De sobte va escoltar que la mestra deia el seu cognom en veu alta, (a ella tots els nens li deien senyoreta, i així ho farem d'aquí en avant.) Això el va colpir, sobretot en denotar que tots els nens l'estaven mirant, la senyoreta li va indicar que s'aixequés i dirigint-se als altres nens els va dir...

– Avui ha entrat aquest nen nou que es diu Josep Maria Tubau,

dirigint-se una altra volta a ell, va dir,

– ja et pots asseure. 

   

  Aquesta feta no el va fer avergonyir, doncs, se'n va adonar que el que la senyoreta havia dit d'ell a la majoria de nens, no els havia fet més efecte que d'haver vist volar una mosca. Més tard va ser conscient que en aquella edat als nens no els despertava cap curiositat, el fet que la senyoreta comuniqués un fet que acabaven de veure, i que a més no era pas el primer dia que succeïa.

  Quan ell havia entrat a la classe cadascun dels nens estaven fent un dibuix en un paper posat sobre d'un cartró, el qual se'l posaven per sobre de les cames, doncs, com que no hi havia taules ni pupitres, sense aquell cartó, haurien d'haver dibuixat sobre les rajoles.

  En passar una estona la senyoreta els va senyalar que podien entregar el dibuix, però no s'hi van atansar tots de cop, ho feren d'un en un, allí tot era mesurat i establert. Després la senyoreta els va dir que era l'hora d'anar al lavabo, els quals estaven separats els dels nens dels de les nenes, a més els van fer rentar les mans. Quan tothom va estar llest, el nen es va adonar que els altres nens i la senyoreta, esperaven qual cosa, allí no hi havia massa lloc per les sorpreses, a l'instant una nena d'onze o dotze anys va trucar a la porta de la classe (per entrar a qualsevol estança sempre s'havia de trucar abans), aquesta va comunicar a la senyoreta la frase següent: “Ya se puede bajar al comedor”.

  Com tots els altres nens ja estaven ensinistrats, va veure com  formaven una filera de dos en dos, a la que mimèticament ell s'hi va afegir. Amb la senyoreta al davant, van travessar un ample passadís porxat que en el seu lateral donava als patis de joc, a la fi del porxat començaren a baixar per una escala. Com acompanyant al seu costat, s'hi havia posat un nen al qui en Tubau va preguntar  

– Com et dius?; el nen li va respondre, Lluís Soler, però no em diguis res, perquè no ens deixen parlar.   

  En ser a la fi de l'escala, van entrar dins un immens espai tancat, en el qual hi eren disposades moltes taules que estaven parades amb estovalles, plats, coberts, vasos i davant de cada plat, hi era un tros de pa. Havien arribat al menjador, quan els petits hi van entrar, encara no hi havia ningú, la senyoreta els va fer asseure en les cadires que eren en les taules de dimensions més petites. Després d'ells, van anar arribant la resta de les classes que van omplir la totalitat de les taules, fins a aplegar què tot aquell gran menjador fos ple.

 Tot s'havia fet en el més escrupolós silenci, però aquest va esdevenir sepulcral, quan va arribar un senyor d'edat, força alt, de cabells blancs, molt acuradament abillat amb un tern fosc, armilla i corbata, el qual es va situar en una taula on només hi era un sol cobert, el seu, aquella taula estava situada davant d'una gran llar de foc, que com no feia fred restava apagada.  

  Aquell silenci només es va trencar en el moment que una noia d'uns catorze anys, es va situar prop de la llar de foc, i amb veu molt clara va dir la següent oració “Que Déu Pare Omnipotent, amb sa divina paraula, beneeixi aquesta taula i a tots nosaltres, Amen.”  

  Només acabar de dir aquesta oració, el silenci es va trencar amb el brogit que van fer en entrar set o vuit senyores, que portaven uniforme de cuineres, i anaven carregades amb soperes que contenien el primer plat, elles van anar omplint els plats fons que eren col·locats per sobre d'un altre de pla.

   El senyor dels cabells blancs era el director d'aquella escola, i la dita oració, a banda de converses d'entre els mateixos alumnes, (quan els era permès) van ser de les poques paraules que en Palau va escoltar amb l'idioma català, en els deu anys que malgrat encara no saber-ho, passaria en aquella institució.   

    

II -  En Soler, havia ingressat a aquella escola un parell de mesos abans que en Tubau, així era un dels nens que des de la seva estora, havia contemplat l'entrada d'aquest, però el fet no li va cridar massa l'atenció, doncs en aquells primers dies de curs tot sovint entraven nens nous.

    El cert és que ell no era un nen massa actiu, més aviat el contrari, no és que medités molt els seus actes abans de posar-los en practica, perquè en aquesta edat encara no hi ha experiències a contrastar, les coses es fan o bé per obediència, o per intuïció. Però el seu tarannà no era com el del seu company Miralta, que acostumava a seure's al seu costat, en Miralta era ràpid, ho era més en posar-se a una filera, en aixecar-se de la taula, o en engrapar el berenar.

    Ells dos havien fet amistat, per raó de pertànyer al grup d'alumnes que en viure pels vorals de la Plaça Lesseps, tenien dispensa de pujar i baixar amb la gran colla dels del «RESERVADO» doncs encara que a aquest reduït grup també els calia transitar per la mateixa avinguda, ho feien en sentit invers dels que anaven a cercar el tramvia de l'Ajuntament. Com els dos tenien germans més grans que també eren alumnes del centre, s'havien integrat dins un petit grup que feien aquest camí pel seu compte, sense la vigilància dels mestres com els calia fer a tota la resta d'alumnes.  

    El fet que en Soler fes les coses sense pressa, va ser precisament el que aquell dia el va portar a baixar al menjador al costat d'en Tubau, perquè aquest en trobar-ho tot nou, abans de fer qual cosa mirava el que feien els altres. En ser a mitja escala, en Tubau li va preguntar, – si allí tampoc els deixaven parlar; ell se'l va mirar estranyat, però en recordar que el nen havia entrat aquell mateix dia, i encara no ho sabia, li ho va confirmar.

    Potser pel fet de veure'l més petit, (en Soler li depassava en més d'un any), va ser el que el va portar a no desemparar-lo almenys durant aquells primers dies, en què els nens nous van molt desorientats. En haver acabat de dinar, també el va esperar per tornar a pujar a la classe, Com la pujada es feia individualment a mesura que acabaven el dinar, va ser quan li va poder explicar com anava allò,

– S. Encara que et pensis que els professors no et vegin, tu no parlis, perquè els dels càrrecs t'apuntaran, i després els hi diuen.

– T. Que saps moltes coses tu?

– S. Perquè ho dius això?

– T. Per saber si coneixes les del llibre dels secrets.

– S. No, no ho sé.

– T. Vols que t'ho expliqui.

– S. Ho i tant.

– T. És un llibre on hi són tots els secrets.

– S. Quins són aquests secrets?

– T. No t'ho puc dir.

– S. És clar, perquè tu tampoc els saps.

– T. Jo sí que els sé, però si te'ls digués, el llibre s'esborraria.

– S. Com és que s'esborraria el llibre?

– T. Perquè ja no serien secrets.

 Com quasi ja arribaven a l'entrada de la classe, aquella conversa infantil no va donar per més, però en Tubau es va quedar força preocupat per esbrinar què, o qui, eren aquells que el seu nou amic Soler havia anomenat “els càrrecs”, també ell ho havia quedat per el que l'altre l'hi havia dit dels secrets. En ser a la classe, a Tubau l'esperava una nova sorpresa, els nens i nenes que arribaven del menjador s'asseien a cada estora, i es posaven el davantal de per sobre el cap, perquè amb aquesta postura els feien dormir una llarga estona, com aquell ell dia ell no portava davantal, la senyoreta li va dir que tanqués els ulls, i procurés fer la migdiada.

  Així van romandre tots durant quasi tres quarts d'hora, quan la senyoreta els va donar permís per reincorporar-se, ell que no havia dormit ni un sol minut, havia trobat aquella experiència molt negativa, doncs en els pocs anys què tenia, mai ningú ni enlloc l'havien obligat a fer la migdiada, i molt menys en tan precàries condicions. De tota manera es va sorprendre que algun dels nens s'havia quedat realment adormit, encara que una gran majoria estaven més desperts que els esquirols.

   Llavors la senyoreta els va llegir un compte, què ell va deduir que ho devia fer per capítols, perquè encara que ell no es va assabentar ben bé de què anava, els altres nens semblaven molt interessats. Quan menys s'ho esperava, va tornar a trucar a la porta la noia que al migdia havia avisat per baixar al menjador, ara duia el missatge, de què “ya es la hora de salir”.

   La senyoreta va tancar el llibre i respectant escrupolosament aquell ordre que semblava inalterable, els nens es van anar dirigint cap als vestidors on cadascun d'ells hi tenia la roba d'abrigar i les sabates. Una vegada tots canviats, a la porta de la classe hi era una de les senyores que havien repartit el dinar, la qual donava als nens que passaven per davant d'ella, un tros de pa amb una presa de xocolata, que duia gravat el nom de Muni, i els nens s'ho guardaven en una bossa de roba.

   Tot seguit, junt amb la resta de les classes els van fer formar en diverses files en un dels patis més amples, situat davant la porta d'entrada de l'edifici principal. Cada grup tenia assignada al costat una persona gran, que ell va suposar hauria de ser el mestre corresponent. Finalment va baixar el senyor director, en Tubau que tenia al costat en Soler, tant fluix com va poder, li va dir – Que fem ara aquí? Tot dissimulant, aquest li va respondre – Ara cantarem el Cara el Sol i baixarem les banderes. –

    Va ser llavors, quan en Tubau va veure al seu davant un pal on dalt hi havia una creueta d'on penjaven tres banderes, al bell mig l'espanyola, i a dreta i esquerra, la de la falange i la dels requetès. Quasi no havia tingut temps de prendre'n compte, quan tothom va començar a cantar aquell himne falangista. Una volta acabat l'himne, un dels nois més grans va cridar !España, mentre tots contestaven, !Una, el noi va tornar !España, tothom !Grande, el noi !España, tothom !Libre, el noi !Arriba España, tothom !Arriba, el noi !Viva Franco, tothom, !Viva.

    En haver acabat aquest edificant acte, i seguint la normalitat de respectar l'ordre establert, de més petits a més grans van anar baixant les escales que enfilaven la portalada del carrer, allí hi va haver una separació de grups, el molt més minoritari d'en Soler, va emprendre camí cap a la dreta de l'Avinguda de la Verge de Montserrat, i tots els altres amb fila de dos, amb una normal separació de les classes, van girar cap a la cantonada oposada de l'avinguda, per encaminar-se cap als Quinze, on els esperava el tramvia anomenat “RESERVADO”.    

     Com en Soler havia marxat amb el seu grup, en Tubau es va quedar expectant per veure qui li tocaria de company, aquesta vegada va ser una nena la que es va col·locar al seu costat. Ens estalviarem de repetir, que en haver intuït que durant tot el trajecte tampoc els seria permès de parlar, així ell se'n va guardar prou d'obrir la boca, en pensar que si el primer dia ja sortia apuntat en aquelles llistes de les que havia sentit parlar, la seva entrada començaria amb mal peu.

    De tota manera com era xerraire de mena, en ser dalt del tramvia es va atrevir a preguntar a la nena, – aquí tampoc es pot parlar, ella, sigil·losament, li respongué – no, no.

III -  Aquell matí feia molt fred, el grupet que acompanyava en Soler cap a l'Escola, havia de prendre compte de les sobtades rafegues de vent que no els deixaven avançar, com de costum anaven un poc retardats, per això havien de fer via per tal de ser davant del portal abans de les nou, perquè només de depassar cinc minuts, el conserge el senyor Elias, tancava la porta i qui no era dins havia de reprendre el camí cap a casa. La qual cosa comportava una falta d'assistència, però amb el resguard de la seva germana, i d'altres més grans que feien el mateix camí, sempre aconseguien aplegar a entrar encara que per poc, abans del toc de la campana.

    Encara que per l'edat no n'era massa conscient, havia passat quasi un mes i mig d'aquell dia que va entrar aquell nen nou que es deia Tubau, amb qui ja s'havien fet amics. En arribar a l'escola i acomiadar-se de la germana, en Soler se'n va anar al lloc on feien la fila del matí per pujar les banderes i cantar l'himne de la falange, allí va veure al seu amic que havia arribat amb el gran grup, i si va posar al costat.

   En haver acabat la cerimònia, es van dirigir cap al vestidor per bescanviar la roba d'abrigar i les sabates, pel davantal i les espardenyes. Després es van anar a asseure a la seva estora per esperar que tots ho haguessin fet, quan van estar llestos, la senyoreta els va fer posar en una única filera davant la pissarra, on prèviament ella havia escrit operacions aritmètiques com per exemple 3 + 2 =, 6 – 4 =, 1 + 8 =, llavors ella començava preguntant al qui n'era el capdavanter de la filera, el primer resultat dels exercicis de la pissarra, si el nen contestava amb exactitud, romania al seu lloc, si no ho preguntava al següent. El primer que ho sabia avançava els llocs de la filera dels que no havien contestat bé. En recordar-ho en l'actualitat, en Soler entén que aquell era un bon mètode pedagògic doncs els començava a preparar per a la competitivitat a què es veurien abocats en fer-se més grans, sent al mateix temps divertit, perquè a tots els agradava d'estar en els llocs capdavanters.

     Després de quasi una hora, la senyoreta els va dir de ser l'hora  de jugar, (curiosament totes les activitats s'adjectivaven amb l'encapçalat “la hora de”) els més petits ho feien darrere mateix de la seva classe, on hi havia un jardinet. Quasi sempre jugaven a un joc on tots s'asseien fent una rotllana, la senyoreta deia el nom de dos d'ells, els quals s'aixecaven i els calia donar tres voltes corren en direcció oposada al voltant de la rotllana per tornar-se a asseure, qui abans tornava a asseure's al seu lloc n'era el guanyador. Cal dir que durant aquella hora era permès xerrar, però els que eren interessats en el joc se n'oblidaven.

     En Tubau ja no ho trobava estrany, però al cap de pocs dies d'haver entrat, li havia preguntat a ell, si allí mai es jugava a saltar, córrer i cridar cadascun pel seu compte, com ell ho havia fet a l'altre col·legi que anava abans. Però en Soler, no va saber ben bé de què li parlava. El temps d'esbarjo mai depassava els tres quarts d'hora, en tornar a la classe tots sabien que era l'hora d'anar al lavabo, però el que més neguitejava en Soler, era la prohibició de beure aigua de les aixetes, encara que en ser hivern, la majoria de nens no tenien massa set.

    Per baixar al menjador, encara mancava quasi una hora, la qual la solien emprar en dibuixar, modelar ninots de fang, aixecar castells amb uns jocs de suro que hi eren a la classe, i els que en sabien, llegien un llibre anomenat Tic Tac, que a la seva portada hi havia l'esfera d'un rellotge, ells dos trobaven que aquesta era una estona prou divertida.

    Aquest era el ritme que cada dia portaven els més petits de l'escola, com és normal era prou repetitiu, sols hi era la variant de què els dissabtes només s'hi assistia al matí, i els diumenges feien festa. Els dies feien setmanes i les setmanes portaven mesos, així, sense adonar-se'n havien arribat als dies d'advent que precedeixen al Nadal, en aquest temps canviava el que els mestres en deien el programa educatiu, tot es relaxava i en comptes de fer aritmètica, i construccions de suro, la senyoreta els ensenyava a cantar nadales, !Sorprenentment en català, les figures de fang que modelaven, volien ser com les d'un pessebre molt bonic, que havien fet els nois més grans. A ells alguns dies els deixaven d'anar-lo a veure, i a cantar nadales.

    També assajaven una funció que representarien davant de tota l'escola el dia de fer cagar el tió, el qual restava adormit enfront de la llar de foc que presidia aquell immens menjador que a l'hivern cada dia estava encesa. Una tarda els van fer baixar al menjador quan no era hora de dinar, va ser per fer-los assistir a una funció de titelles que era escrita i representada pels nois més grans, allò sí que els va agradar al Soler i al Tubau.

    La funció que els caldria representar a ells el dia abans de les vacances de Nadal, l'havia escrit la senyoreta, i tots els nens d'aquella classe sortirien disfressats d'animalons, en Soler feia de tigre, en Tubau d'ànec, en Miralta de rata, en Miró de llop, la Mireia d'ocell, la Casas, de pantera... Tots sortien al costat del tió i deien una frase, la dels petits era una funció curta, però després en van representar d'altres fins que ho van fer els nens de deu anys. Els més grans només recitaven una poesia o d'altres tocaven la flauta. Per acabar l'acte, van deixar als petits donar unes bastonades al tió que els va cagar torrons i neules, les quals tots els de l'escola es van menjar per postres el dia abans de les vacances nadalenques

    Aquell any en tornar després de Reis, en Soler va estar malalt i en comptes de reincorporar-se el dia set, quasi ho va fer a la fi del mes. Aquells dies de gener i agreujat pel fet de no haver-hi cap estufa, feia molt fred dins la classe. Un matí en arribar tots, la senyoreta els va portar a veure l'aigua d'un petit llac que era pels jardins, la qual s'havia convertit en glaç, ells encara no ho havien vist mai i els va semblar de ser màgic. Per si sola l'aigua s'havia convertit en quelcom semblant els gelats de glaç que es menjaven a l'estiu.

    Ara havien tornat a la rutina abandonada per les festes de nadal i les vacances. Al febrer hi va haver una passa de grip i en Soler va comprovar que aquell dia només havien assistit sis nens a la classe.

– S.  Si que han vingut pocs nens avui.

– T.  És que fa tant de fred que no feia ganes de venir.

– S.  Jo tampoc en tenia, però com no estic malalt.

– T.  Això d'haver d'anar al cole, a mi no m'agrada.

– S.  Però si no hi anem, no ens farem grans.

– T.  Com que no, si ens quedéssim a casa, també creixeríem.

– S.  Sí, però si no aprenem coses, no podrem treballar.

– T.  A tu t'agrada treballar?

– S.  No ho sé, no ho he fet mai.

– T.  Doncs jo voldria ser bomber.

– S.  I jo maquinista de tren.

 Quan a casa al Tubau el feien llevar a quarts de vuit, molts dies hi havien restriccions d'electricitat a tota la ciutat, i s'havia de rentar quasi a les fosques, fet que el neguitejava molt. En arribar la primavera tot va ser més fàcil, els dies es feren més llargs, i quan arribava a casa encara hi havia llum de dia. Ja havia après a llegir i escrivia prou bé, encara que com les pàgines de les llibretes eren totalment blanques, sense les ratlles pautades que fan de guia, a vegades, les lletres eren com les muntanyes, pujaven i baixaven.

    També havia après a sumar i restar fins a dues xifres, els petits tenien la sort de què a la fi del curs no hi havia notes ni exàmens, però l'últim dia semblava no arribar mai, allí no es començaven vacances d'estiu fins al quinze de juliol. Aquells darrers dies passava tot al contrari de l'hivern, els nens passaven molta calor, i en entrar dins les classes es notava una densa flaire d'humanitat.

    Però com arriben totes les coses, també va arribar aquell darrer dia d'escola, excepcionalment a l'hora de la sortida tothom xerrava, i ningú tenia por de ser apuntat a la llista, doncs com no tornarien en dos mesos i mig, ningú es recordaria de res. Tots es feien abraçades i s'acomiadaven fins el curs vinent...     

     

    Fins aquí hem volgut reflectir l'ambient de l'escola que percebien els més petits, per no ser repetitiu estalviarem relatar els fets del curs següent al del ingrés. Va ser el temps que va discórrer entre les classes anomenades “maternal” i pàrvuls”. D'aquí en endavant, donarem a cada capítol el nom de la classe corresponent, que amb alguna excepció acostumava a coincidir amb el temps que durava cada curs. En el primer d'ells que anomenarem “Muñecas”, com a causa que l'edat encara no permetia als alumnes percebre globalment el funcionament de la institució, sols reflectirem les anècdotes que encara avui recorden, i que corresponen al tarannà diari d'aquella classe.

IV - MUÑECAS

  El dia del retorn a l'escola després de les vacances d'estiu, era fixat pel jorn primer de cada mes d'octubre, però en raó que aquell era el dia que el règim havia escollit per honorar al seu cabdill, donant-li precisament el nom de “Dia del Caudillo”, aquest era festa oficial, per la qual cosa, no seria fins l'endemà que les escoles engegaven el curs.

    Del cabdill, la majoria de nens d'aquella edat només sabien que es deia Franco, era el senyor que es representava en un dels retrats que hi eren a totes les classes, (l'altre era d'en José Antonio) i que a més l'anomenaven dues vegades al dia en pujar i baixar les banderes en la cerimònia de cantar el Cara al Sol, d'una manera o altre, tots sabien que era el que manava més.   

    Aquell any es donava la casualitat que el dia dos s'esqueia en dilluns, així era perfecte per començar setmana i curs. Per en Tubau i en Soler, l'actual ja era el tercer curs que assistien a aquesta escola i malgrat la seva curta edat, començaven a prendre compte que la vida era plena de perills, a casa sempre els deien, compte amb els cotxes, compte de no prendre mal, compte de no parlar amb persones grans que no conegueu, compte d'abrigar-se bé per no refredar-se.

    Però el seu imaginatiu i l'experiència dels dos cursos passats, també els havien après que dins l'escola, havien de prendre compte de no portar-se malament, compte de no córrer per passadissos o escales, compte de fer els deures, compte de no parlar, i moltes altres coses que ells intuïen els quedaven per descobrir, però que per sort seva en aquest curs encara n'estarien a l'esguard, doncs  la classe de les Acàcies era la darrera que encara se'ls considerava nens petits, i les regles eren prou més permissives.

    En retrobar-se aquell primer dia, en Tubau li va explicar al Soler que aquell estiu havia estat a Borriana, on s'ho havia passat tan bé, de la seva banda l'altre li va dir, d'haver anat alguns dies a la platja i a la piscina amb les seves germanes on també s'ho havia passat molt divertit.

– T.  Ostres a tu no se t'han fet curtes les vacances.

– S.  Hi tant, haurien de durar un mes més.

– T.  Ara ens queda un any per tornar-ne a tenir.

– S.  No home no, molt menys.

– T.  Com què molt menys.

– S. Mira, ara és octubre, si comptem els mesos, fins a la meitat de juliol, només en queden nou i mig.

– T.  Que els has comptat tu?

– S.  Jo no, però m'ho ha dit la meva germana.

– T.  Que també vol que les vacances arribin tot seguit?

– S.  No és que ella ja és el darrer any que ve i ja té ganes d'acabar.

– S.  Ara estic més content, perquè em pensava que ens quedava un any sencer.

 Després de l'acostumada cerimònia de les banderes, van entrar a la classe on havien assistit el curs passat, però s'hi van estar poques hores, perquè a mig matí va entrar la senyoreta Barba, aquella del gabinet antropomètric, la qual duia una llista prou llarga amb noms de nens i nenes, que durant el curs havien assistit a aquella classe. Quan va acabar d'anomenar a tots els que eren a la llista, els va dir que prenguessin els seus estris personals, és a dir cartera, llibres, roba i sabates, perquè els canviaven de classe.

    Amb ella al davant, van pujar les escales que aconduïen a la Sala de Música, la qual donava pas a l'entrada de tres classes, els va aconduir a la més propera de l'escenari, que portava el nom de “Muñecas” i era el doble de mida que la que havien assistit fins ara. Els va rebre una senyoreta prou més gran d'edat que les que havien tingut fins al moment, el seu cabell era ros, i s'anomenava Duat.

    Només d'entrar en Soler i en Tubau van veure que allò ja era una classe com Déu mana, hi eren taules i cadires, s'havia acabat el temps de seure per sobre les catifes. A més per primera vegada serien instal·lats al primer pis, per entrar a la classe cada dia haurien de traspassar tota la Sala de Música, un lloc que fins el moment quasi desconeixien. Les parets d'aquella Sala eren decorades amb pintures murals al·legòriques a l'art a què estava destinada. Tot allò els va fer aflorar el seu incipient sentit de la responsabilitat, que els mestres d'ara en endavant es cuidarien ben bé de fer-los desenvolupar.

    La senyoreta els va explicar, que a partir d'ara la classe ja no seria un lloc només de jocs i cançons, des d'aquell moment ja s'haurien d'esforçar a aplicar-se, però aquest nou nivell els reportaria les avantatges de poder accedir a les tasques reservades per nens més grans. A partir d'ara podrien escollir un llibre de la biblioteca, i retenir-lo fins a haver-lo acabat de llegir. També els començarien a iniciar en el joc dels escats, el pròxim curs ja es podrien apuntar al campionat de l'escola; a més en aquella Sala de Música que tant els havia impressionat, mensualment podrien assistir a un concert de la coral de l'escola.

    Aquestes eren propostes positives que els van encantar, algunes d'altres la senyoreta se les va guardar, per exemple, no els va dir que haurien de començar a aprendre el catecisme, a més durant el mes de maig els caldria d'assistir a diari als cants religiosos al·legòrics a Maria, i que dos dies a la setmana un falangista disfressat de professor, en els patis de l'escola els iniciaria en la gimnàstica para - militar.

    En aquella classe començarien a ser conscients d'allò que un dia poc després d'haver entrat, en Soler havia advertit al Tubau.         

  –Vés amb compte amb els dels càrrecs,  ell n'havia sentit a parlar a través de la seva germana gran, sabia que era un assumpte a prendre'n compte, però després es va relaxar en comprovar que en aquells dos primers anys, allò no afectava als petits.

    Però a partir d'ara començarien a gaudir o a sofrir, en això hi havia disparitats de criteris, d'una singular organització cívica escolar que havia implantat l'equip pedagògic d'aquell centre per fomentar l'exercici de responsabilitat, però que a la pràctica, moltes vegades fomentava una incipient corrupció.

    Aquest organitzatiu començava per dividir l'alumnat amb tres diferents grups de pertinença, els quals es distribuïen en tres colors Blanc, Blau, i Verd que competien entre si per atresorar un valor virtual en disputa al que anomenaven Enters, que a la vegada es dividia amb Dècimes. Deu dècimes equivalien a un enter, aquests valors podien transferir-se amb positiu o en negatiu, és a dir s'augmentaven o es rebaixaven.

    El bon comportament era premiat amb un augment del valor, i el  contrari es castigava amb la rebaixa d'algunes unitats del valor virtual. Cada alumne començava el període competitiu, que solia durar uns quaranta-cinc dies lectius, amb un capital de tres enters, en el curs del període aquest capital podia augmentar o baixar, segons es considerés com s'havia comportat l'alumne en les seves accions diàries.          

    Per comprendre millor quines accions eren premiades i quines eren  punides en posarem uns exemples molt reduïts, en el primer camp hi eren, el fet de ser vist córrer pels passadissos, no dur les ungles suficientment netes, o si l'alumne pertanyia al gènere masculí, haver deixat el rastre d'alguna gota per terra després d'haver orinat a la tassa del vàter. Els dos del relat, aquesta darrera la veien injusta.

     Les que comportaven premi podrien ser: Haver tancat la porta d'una estança sense fer cap tipus de soroll. Haver raspallat les sabates del senyor director fins a deixar-les ben brillants, (El bon senyor feia ús del que s'anomenava “el Cuerpo de cepilladores”). També es podia premiar la pulcritud en la presentació d'un treball escolar.

– T. Ahir el meu cosí em va dir que en el seu col·legit tot això dels càrrecs no existeix.

– S.  Doncs jo em pensava que hi eren a tots.

– T.  Que va, on jo anava abans no existia aquesta porqueria.

– S.  Hi tant que ho és, moltes vegades a mi se m'escapa alguna gota fora del vàter.

– T.  A mi sempre.

– S.  Saps que faig, a vegades ho frego amb l'espardenya.

– T.  Sí, però segons quin encarregat, se n'adona.

– S.  Si no fos perquè me les carregaria, un dia em cagaria per sobre de la tapa.

– T.  Ostres això sí que seria bo.

– S.  Una altra cosa fastigosa és “el cuerpo de cepilladores”

– T.  Jo no m'hi apuntaré mai.

– S.  Jo tampoc, que se la tregui ell la brutícia de les sabates.

– T.  Deu ser tan rata, que no vol pagar un enllustrador.

– S.  Diuen que és perquè n'aprenguem.

– T.  I què més, quan jo era petit ja ho sabia fer.

– S.  Jo també.

  Ara bé, la cosa es complicava quan el fet a premiar o punir era considerat com un cas excels o pel contrari molt greu. Llavors el valor virtual que equivalia a una dècima o un enter, es multiplicava per deu, canviant al nom d'una dècima o enter a la mitjana general (Promedio)  

    Cal aclarir qui podia fer augmentar o rebaixar aquests valors virtuals, el valor normal el podia augmentar o rebaixar qualsevol dels càrrecs de govern. Aquest era constituït pel grup (color) que a l'acabament del període, presentés la mitjana més elevada del valor virtual. Però quan el valor s'augmentava o rebaixava per deu, sols ho podien fer els professors.      

    Els càrrecs de govern en ordre d'importància, eren els següents 1er Cònsol, 2n Cronista, 3r Bibliotecari, 4t Representant de la classe (aquest corresponia al qui es feia càrrec del bon estat de revista del mobiliari de la classe) 5è Higienista, (era l'ajudant de l'anterior) 6è encarregat del menjador 7è encarregat dels lavabos.

En les classes superiors, s'hi afegien càrrecs específics com encarregat del servei meteorològic, jardiner, o cap de taller, el qual tenia cura de l'estat de les persianes i altres estris.

    Com es pot endevinar el Cònsol, era l'encarregat de vigilar el comportament dels alumnes en absència del mestre, aquest poder només estava subscrit a l'àmbit de la mateixa classe. Qualsevol, pot endevinar que en Tubau i en Soler, mai van ser elegits per aquest càrrec, però sí que sovintejaven el de cronista, el qual comportava presentar una crònica diària dels fets esdevinguts. Al Cònsol li calia fer una llista on apuntava els qui havien tingut mal comportament, la qual després serviria per rebaixar unitats del valor virtual als qui fossin anotats.

   Aquest cos orgànic, encara es completava amb el del Consell General el qual, el componien alumnes de les classes superiors, aquest Consell era integrat pel mateix tipus de càrrecs de cada classe, però que en el cas de pertànyer-hi, tenien el poder d'exercir-lo arreu de l'escola.

    Tot era prou ben pensat, però en el fons facilitava la delació i la corrupció perquè qui tenia un càrrec podia augmentar o rebaixar unitats de valors virtuals als alumnes dels altres colors en benefici del propi, falsejant-ne així el triomf. A la societat d'això se'n diu prevaricació, a l'escola tothom feia el que podia.

    Tot aquest complex entramat potser no sigui de fàcil de comprensió pel lector, però podem assegurar que com als alumnes   els ho implantaven des de «Muñecas», quan comptaven sis o set anys, ells no tenien cap dificultat en adaptar-s'hi. Quan l'any següent als nostres coneguts els van canviar de classe, els va saber molt greu de deixar aquella bona i tolerant mestra que era la senyoreta Duat, i com és comprensible també pel fet que els pujaria el grau d'exigència escolar. 

V - TARONGERS

  Aquell any en Soler, n'havia complert vuit, en Tubau set i al duet s'hi havia afegit un alumne nou, en Arbizu el qual havia ingressat a l'escola a meitat de l'any anterior, aquest any assistirien plegats a la classe que dirigia la senyoreta Santamaria, una senyora baixa d'estatura que portava ulleres. La classe es trobava al costat mateix de la de les “Muñecas”, a la qual ells havien assistit l'any anterior, la principal novetat que es van trobar aquí, era que havien separat l'alumnat per sexes, per tant aquest any ja no estarien junt amb les nenes que havien conegut els darrers cursos. De tota manera cap d'ells havia fet una especial amistat amb alguna, en aquella edat encara no eren conscients de l'atractiu que poc més avant se'ls despertaria per les noies.

    Però sí que se'ls despertava l'esperit de rebel·lia que solen tenir els noiets. Ara ja començaven a estar farts de la diària cerimònia dels cants a les banderes, així molts dies o bé sols movien els llavis, o se'ls donava per fer-ho a crits en cants distorsionats, arribant fins i tot a canviar la lletra de l'himne; on calia dir “impasible el ademan” deien “impossible el aleman” i on calia cantar “que hacen guardia junto a los luceros” canviaven aquesta darrera paraula per la de “los pucheros”.

    És clar que els de la nostra colla, encara eren massa petits per imposar la seva veu en una cantata de quasi tres-centes ànimes, ells només s'afegien a allò que feien molts dels més grans.

    Així alguns dels dies el cant era una disbauxa, fins que va arribar l'ocasió que fart de l'assumpte, el director senyor Vergés, va fer parar la cantata i dirigint-se cap els que va considerar que n'eren els conspiradors, va començar a distribuir bolets a tort i a dret, per sort es va dirigir cap a les classes dels més grans, però els tres amics és van quedar garratibats. Abans d'entrar a la classe van comentar,

– A.  Quin merder s'ha muntat, i com repartia el senyor Vergés.

– S.  El que hem de procurar és que no ens enganxin a nosaltres.

– A.  Ell sempre es fixa amb els més grans.

– T.  Però val més que no ens refiem.

– A.  En aquest cole sempre l'heu cantat?

– T.  Si, i sé que n'hi ha d'altres, que a més resen el Rosari.

– S.  Això és el que ens faltaria.

– A.  A mi el que menys m'agrada és que ens facin dormir.

– T.  Des d'ençà que vinc a aquest cole no m'he pogut adormir mai.

– A.  Ni jo tampoc.

– S.  Doncs algunes vegades jo m'adormo.

      Després de l'altercat, durant uns dies allò va semblar la coral del Palau de la música de tan bé que cantaven, però va durar poc, amb més o menys dissimulo, la simfonia aviat va tornar a descarrilar. Els dies que hi anava el falangista a donar classe de gimnàstica para-militar, i pel fet que aquella collonada quedés més reeixida, en formar la filera, que en aquest cas era en nombre de tres, els feia d'alinear-se posant el braç dret sobre l'espatlla dretana del qui era al davant. Tot un poema.

    La distribució del horari escolar els havia canviat, amb l'afegit que l'organització del valor virtual i la funció dels càrrecs, ja els afectava de ple. De bon matí i després de la coneguda cerimònia, pujaven a “Els Tarongers” i la senyoreta Santamaria els començava a impartir les lliçons. Ara ja multiplicaven i dividien, molts dels dies també els feia fer dictat perquè milloressin la cal·ligrafia, i tractessin d'eliminar en el possible les faltes ortogràfiques, aquell curs començaven a estudiar la història i la geografia d'Espanya. Al contrari d'altres escoles on es premiava la memorització, prenent com a exemple la més coneguda i esmentada llista dels reis Gots, aquí es procurava que l'alumne despertés la comprensió de l'assignatura.

    També els van endinsar a la història sagrada, i reforçar l'estudi del catecisme, perquè alguns dels alumnes s'havien de preparar per fer la primera comunió, la qual era organitzada per la mateixa escola. La maleïda hora de la migdiada sempre era vigent, però aquí alguns dies s'acurtava per poder fer el que explicarem. Com per arreu d'Espanya aquell any feien furor les missions catòliques d'evangelització, sembla que la direcció de l'establiment, va decidir  col·laborar-hi d'una manera que van considerar prou curiosa.

    La senyoreta Santamaria, els va explicar el que significava el Domund i la manera en què els nens d'aquella classe hi podrien intervenir. Els caldria recollir tot el paper d'estany que pugessin, (els nens l’anomenàvem paper de plata), doncs sembla que allò deuria ser molt apreciat a la Xina, car la senyoreta els deia que tot el que es recollís serviria per procurar menjar pals nens pobres d'aquell immens país. Per completar aquesta bona acció, els va donar uns fulls impresos on cada dia ells podien apuntar el nombre de Jaculatòries, Ave Maries i Parenostres que haguessin resat pels nens xinesos que eren pobrets.

     En Tubau, en Soler i el Arbizu, ja començaven a tenir més enteniment i allò no ho van veure gaire clar.

– S.  Què en penseu d'això que ens ha dit avui la senyoreta, de recollir el paper de plata pels nens xinesos.

– T. Doncs que això és una història que s'inventa, algú es pot creure que aquest paper valgui tant com per donar menjar als nens xinesos, que sabem que en són molts.

– A.  Mireu l'assumpte del paper de plata, no té massa credibilitat però és que el de les jaculatòries, ja m'explicareu.

– S. A mi, això del paper em serà fàcil, perquè sabeu que a casa meva tenen una granja on venem preses de xocolata, i moltes d'elles vénen embolicats amb aquest paper.

– T. Doncs, ja ho tenim arreglat, tu et pots encarregar del paper i el Arbizu i jo, ens dedicarem a omplir el paper dels resos

– S. Però que resareu de veritat les oracions que apunteu?

– A.  A tu que et sembla, ja. Ja. Ja.

   No els va caldre parlar més, en Soler portava el paper de plata que podia, i els altres dos anaven apuntant jaculatòries i “Aves” a tort i a dret. Encara avui tots tres, es pregunten la cara que devia posar en Mao Tse Tung, en rebre el paper d'estany que li enviaven els nens de l'Escola del Mar.

 Un altre assumpte que va prendre carta de problema seriós, va ser el de la set, en haver-se fet més grans, els jocs de l'hora d'esbarjo havien canviat, encara que en Tubau continuava enyorant el campi qui pugui de l'altre escola. Com hem dit i repetit, aquí tot estava organitzat.

    La senyoreta Santamaria, era una senyora a la qual ells calculaven de tenir més de cinquanta anys, a més es donava la casualitat que una germana i un germà més grans d'en Soler i en Tubau, l'havien tingut de mestra en altres escoles. Ella era de caràcter prou afable, però els va sorprendre molt, que s'atrevís a fer-li la broma de la taca de tinta al mateix senyor Vergés. Una tarda que el director va entrar a la seva classe, davant de tots els nens, ella li va dir – Miri que ha passat, tot senyalant una gran taca de tinta escampada per sobre una taula, la qual no era altra cosa que un tros de vidre que ho simulava, els nanos es van quedar esmaperduts pensant com reaccionaria el bon senyor, però davant la sorpresa general, l'home es va posar a riure la gràcia.  

      Aquest incident els va fer pensar que malgrat que una persona sembli molt seriosa, sempre hi és un moment que el trobarem amb la guàrdia baixada. Però el complicat, és saber quan.    

      Els jocs que es practicaven a la classe dels Tarongers, acostumaven a ser-ne tres que s'alternaven en els dies. El més avorrit era el del croquet, el qual consistia en unes boles, uns cèrcols i uns maços, amb els quals, a l'estil del golf, s'empenyia la bola, que calia fer passar per sota del cèrcol. Un de més passador, era el dels mocadors on els nens alineats en els extrems dels patis i formant dos equips, corrien rellevant-se fins a aplegar al darrer relleu, qui abans aconseguia entregar l'últim mocador guanyava. El tercer era el del “balón tiro” On també es disposaven dos equips que s'anaven llençant la pilota, quan algú no la podia recollir, en quedava eliminat.

    Els nens, bé que havien demanat de poder jugar a futbol, però sembla que el senyor Vergés, era enemic declarat d'aquest esport en els deu anys que els tres companys van passar en aquella institució, mai van aconseguir de jugar un sol partit. Però d'una cosa aquí hem passat a una d'altra, parlàvem del problema de la set, cal pensar que en els dos darrers jocs esmentats, es feia prou exercici físic practicat a ple sol vora les onze del matí, doncs bé, és fàcil d'endevinar que en els mesos de la calor, l'alta temperatura els produïa una set que en aquells cossos adolescents quasi feia vorejar la deshidratació. Però no hi havia manera de què els deixessin beure aigua, la tasca de l'encarregat dels lavabos era la d'apuntar a qui tingués la gosadia de beure'n, per després rebre una esbroncada i rebaixar-li algunes unitats del valor virtual.

    Es podria pensar que els professors preferien que la beguessin a l'hora de dinar, res més lluny de la realitat, quan els alumnes baixaven al menjador, ja es trobaven el vas amb l'aigua posada, però moltes vegades aquesta només arribava a sobrepassar la meitat del got.

– S. Heu vist avui l'aigua, que hi era als gots.

– T. Sí, a mi no m'arribava ni a la meitat.

– A. Nogensmenys avui, que hi havia aquella merda de bacallà salat.

– T. Ja veieu que això és molt injust, a partir d'ara nosaltres farem la nostra.

– A. Què vols dir?

– T. Que cal demanar per anar al lavabo fora de les hores normals, quan no hi sigui l'encarregat, llavors podrem afartar- nos d'aigua

– S.  A veure si ens les carregarem.

– T. Quan una cosa és injusta cal plantar cara, ja procurarem que no ens passi res, i si ho descobreixen i ens rebaixen dècimes falsificarem el resultat.

– A. A mi em sembla bé.

– S.  Doncs ja està tot dit.

 El resultat del que consideràvem injustícies va comportar que els tres amics es van rebel·lar. A partir d'aquell moment tot l'entramat que l'equip pedagògic havia pensat per fomentar l'exercici de la responsabilitat, havia fallat per la base. Quan els calgués, falsejarien els resultats del valor virtual pel qual es regien. El propi sistema, els havia empès a la marginalitat.  

  De tota manera el fet d'estar al marge de la llei, no era fàcil, ells tres eren pocs, i els caldria buscar aliances amb altres nens que tampoc fossin conformistes amb l'ordre establert. Calia fer-se amics dels que tinguessin un càrrec prou important per respondre per ells, en el cas que a l'hora de passar els comptes dels resultats, algú denotés que presentaven un valor virtual més alt del que els hagués correspost.

    Aquí ja entraven les corrupteles, tals com deixar copiar un treball a un altre que li fos difícil de fer; procurar que un d'ells tres aconseguís fer-se amb un càrrec; fer els ulls grossos davant de qualsevol irregularitat, i d'altres per l'estil, la qüestió era anar passant els dies i no  ser mai qui entomés el pitjor dels càstigs que el poder tenia pensat pels díscols. El més destacat era ser castigat un dia a casa sense assistir al col·legi, evidentment passant la informació als pares que allò s'havia produït per mal comportament.

   De tota manera no sempre els calia fer trampes, si el període establert havia transcorregut sense cap incident greu, ells ja es conformaven amb una mitjana no massa alta, doncs, no aspiraven mai als millors càrrecs, si es donava el cas en què la mitjana els sortia massa baixa, se la jugaven fent-ne una correcció final pel seu compte, la qual cosa sempre els va sortir bé.

    Alguna vegada, també s'aprofitaven d'alguna habilitat que donés  valors virtuals en positiu, una d'elles era el fet de pelar les taronges sense tocar-la amb els dits, o sigui emprant només la forquilla i el ganivet, com això els ho havien après d'ençà que van entrar, els tres eren prou hàbils en fer-ho, i a voltes els comportava una pujada del valor dins la legalitat. Per tot l'exposat, potser es podria arribar a pensar que ells eren dels que tenien pitjor comportament, però en la realitat no era així, senzillament procuraven passar per l'ombra, és a dir el més inadvertits possible.

     En aquell curs ja els havien començat a posar deures per fer a casa, la qual cosa els esdevenia incompressible, el seu raonament era de què si quasi tot el dia se'l passaven dins l'escola, per quina raó els calia continuar fent tasques escolars, durant les poques hores que els quedaven des que arribaven a casa, fins l'hora del sopar.

     Aquest també era un dels assumptes que els feia baixar la mitjana, doncs sovint buscaven les excuses més inversemblants per no fer-los, a voltes la professora se'ls creia i els sortia bé, però generalment quan no els portaven fets quedaven retratats, sovint aprofitaven els dies en què eren fàcils i els podien fer amb poca estona de feina, era la seva manera de passar la maroma. De tota manera quan avui en dia es reuneixen els tres, encara continuen considerant totalment inútil, que en aquella edat els manllevessin les poques hores que els quedaven a casa per jugar.

     De les noves proposicions que van trobar en positiu, la biblioteca va ser la que van trobar més encertada, aquesta era al costat de la sala de música i en aquest curs ja se'ls permetria prendre llibres en prestem que en acabar-lo de llegir, calia expressar una qualificació pròpia del text, i anotar-ho en un llibre particular de cada alumne. Dels més sol·licitats n'eren tota la col·lecció de Jules Verne, L'Illa del Tresor, les aventures de Tom Sawyer, alguns comptes d'Edgar Allan Poe, i d'altres que es recomanaven pel boca a boca. Això sí el  servei de biblioteca es cobrava a part, calia aportar tres pessetes per alumne i setmana.

     D'entre els alumnes de la classe, n'hi havia un al que els altres nens trobaven diferent, no era tabalot, era més tranquil i gesticulava més com ho feien les nenes que com ells, de començament li van gastar alguna broma burleta, però com van veure que ell no feia res per canviar, aviat el van acceptar com un més. Evidentment aquell nen era homosexual, però com en aquella edat els assumptes del sexe era el que menys els preocupava, van admetre la seva peculiaritat sense més preocupacions. Quan van tenir edat per entendre-la, tothom ho tenia tan assumit, que el fet de ser un company d'infantesa va pesar més que qualsevol consideració malsana. Prou anys després d'haver deixat l'escola, en Tubau el va tornar a veure, en parlar va comprovar que el noi havia acceptat plenament la seva homosexualitat. Les coses són com són i els infants les accepten millor que molts adults farisaics.     

    Sense que ells n'haguessin pres massa compte aquell curs del 1952, era a les acaballes, els darrers dies a tots se'ls van fer molt pesats, la calor era forta, i feia temps que l'estiu s'havia instal·lat a Barcelona, però calia arribar com fos al 15 de juliol.

    Malgrat que no els donaven notes, a la fi de juny ja havien passat unes probes de qualificació, per aquesta causa els darrers dies tot era més relaxat, i les faltes d'assistència sovintejaven, el darrer dia no hi va haver res d'especial, sols que a la sortida, en Tubau i el Arbizu amb el pretext d'haver d'anar a fer un encàrrec abans de tornar a casa, van esquivar la filera dels del “RESERVADO”, i van fer el camí amb en Soler cap a la Plaça Lesseps, on després d'entretenir-se una bona estona en uns futbolins, van prendre el Gran Metro que els va deixar prop de les seves respectives llars. Encara que no n'eren conscients, aquell dia havien inaugurat una nova època.  

VI - ELS TARONGERS, ELS CIRERERS

  Abans de començar el curs de 1953, a les cases de cada alumne va arribar una carta de l'escola, en la que es comunicava que l'Ajuntament havia suprimit el servei del “RESERVADO”, ara cadascú hauria de fer el recorregut pel seu compte, i pagar el preu del bitllet del transport escollit. Sortosament, de no feia massa temps s'havia inaugurat una línia de troleibusos, que sortien de la Ronda de Sant Antoni, i finalitzaven a la plaça Eivissa del barri del Guinardó, els quals feien parada a l'Avinguda Verge de Montserrat a tocar de l'escola.

    Quan en Tubau i el Arbizu se'n van assabentar, es van acomiadar sense cap recança de les caminades que havien fet des del primer dia a través de la Verge de Montserrat, on sempre hi era l'amenaça de ser caçats parlant, però de la qual ells feia temps que en desafiaven la prohibició, doncs si tenien la mala sort de ser apuntats, ja hem explicat la seva manera de resoldre-ho. A partir d'aquell curs cada dia prendrien un troleibús, del qual abans de pujar-hi ja guaitaven si dins no hi era cap mestre, de tota manera en ser un transport públic no organitzat per l'escola, ningú els podia prohibir de xerrar fins pels colzes.  

    Per contra al Soler, aquesta alteració no li va suposar de canviar res, ell seguiria anant i venint per on ho havia fet des del primer dia. Al poc de començar el curs, com els havia succeït cada any, els tres esperaven que en passar uns dies els canviarien de classe, però van anar passant els jorns i encara romanien als Tarongers, de tota manera tampoc eren gens apressats de fer-ho, la senyoreta Santamaria era prou condescendent, i en aquella classe ja es consideraven gats vells.

    Encara que els tres no eren de la mateixa edat, deixaven de ser nens i aspiraven a passar a la categoria de noiets, No és pas que comencessin a estar molt interessats per les nenes, però ja no defugien la seva companyia com els passava anys enrere.

    Aquest curs se'ls presentava prou fàcil, doncs, quasi repetien les matèries estudiades en el darrer, encara que havien avançat en l'aritmètica, d'altra banda alguns que el darrer any no havien fet la primera comunió, es trobaven embolicats en un catecisme prou dur d'estudiar, doncs calia memoritzar-ho tot paraula per paraula. Aquell va ser el que molts recorden amb el nom del curs del Cha Cha Cha. No, no ens referim pas a aquell ball que va estar a la moda, doncs a l'època, els tres mosqueters encara no estaven en edat de ballar.

    El cha cha cha, era un joc de petites peces de plàstic que se situaven en una plataforma rodona d'uns deu centímetres de diàmetre que una vegada plegada, quasi cabia dins d'una butxaca. Aquestes peces es posaven dins uns forats de la plataforma i calia fer-les saltar, com en el joc de les dames, la finalitat era d'aconseguir que a la fi del joc només en quedés una, pensem que al forat central. Com era una joguina econòmica, alguns nens la tenien, i algunes vegades hi jugaven.

    Però el que no haguéssim pensat mai que succeís, fos que el falangista que els feia les classes de gimnàstica- paramilitar, també fos afeccionat a aquest joc, allò que en diuen “rien ne vas plus,” fou el dia que els va emprar com a cha cha cha humans, és a dir els nens eren les fitxes, i el senyor Tarancón, les anava dirigint com més de gust li venia. Mai, cap dels tres, ni cap dels altres nens s'havien trobat en una situació tan denigrant. Déu hagi perdonat aquell ximple.

    Ara tots plegats portaven un bon entrenament en els escats, aquest sí que era un joc que els dignificava intel·lectualment, i que els va fer oblidar la mala experiència d'en Tarancón, tots tres ja tenien prou nivell per participar, encara que fos a la tercera categoria del campionat de l'escola. Durant el curs s'afrontaven a nois de la mateixa classe i a la fi de curs, els tres primers, passaven a jugar la final amb els de les altres.

    Una altra activitat a la qual ja podien accedir, era a ser membres del grup d'excursió que dos diumenges al mes feien sortides a la muntanya. en Arbizu i en Tubau s'hi van afegir tot seguit, no pas en Soler, a qui li cridava més l'atenció el futbol, així procurava d'anar a veure tots els partits al camp del Barça.

    La persona que tenia cura dels nens, era un senyor que suposaven també havia estat antic alumne de l'escola, el qual es deia Martorell, com es pot suposar aquests dos s'apuntaven a totes les sortides, cal entendre que el rigor d'ordre que hi era a l'escola, aquí desapareixia totalment. El senyor Martorell era un bon jan i una excel·lent persona, sense tanta rigidesa, ell sabia com portar un grup de nanos als qui calia cremar les energies, i mals rotllos que els procurava una rigorosa fixació en l'ordre establert pel senyor director.

    Amb ell van conèixer els camins i muntanyes de Catalunya, des dels cingles de Tavertet als prats del Gironès, des del poble de Sau, on ara ja no pot anar ningú, fins a les carenes de Sant Llorenç del Fai. Van estudiar els fòssils de Papiol, van assolir a fer el cim més alt del Garraf anomenat La Morella, van descobrir algun avenc, i van aprendre les primeres nocions de ràpel i supervivència a la natura.

!Ep els que a l'hora de dinar no estaven cansats i es menjaven amb llestesa els entrepans, encara els permetia de fer quatre xuts futbolístics, allò els era la glòria, Molts anys després en Arbizu i en Tubau pensen que si mai no van rebre cap càstig, ni el senyor Martorell quasi mai els va haver de cridar l'atenció, devia ser què si dins l'escola es tingués una disposició més flexible i més mà dreta, no haurien tingut necessitat de passar-se a l'estat de rebel·lia.        

    De normal, ell deixava als nois més grans que s'orientessin dins els boscos amb la brúixola i l'astre rei, un dels dies en què la sortida es donava al peu de l'autocar que els havia portat de Barcelona fins a Vallirana, per després seguir caminant fins a Sitges. És a dir travessar tot el massís del Garraf, sembla que aquells nois van equivocar la ruta, i a estones els nanos tenien la impressió de caminar tot fent cercles.  

– T. Em sembla que ens hem perdut, per aquest encreuament ja hi hem passat.

– A. Abans he anat una estona amb els de davant i crec que no saben per on anem.

– T. Doncs, avui jo vull arribar aviat.

– A. És clar els teus pares deuen estar a Sitges.

– T. El que faré és anar a parlar amb el senyor Martorell, perquè dubto que ell no sàpiga per on anem.

– A. Home, alguna vegada també es pot equivocar.

– T. Qui millor que ell per confirmar-ho.

– A. És el millor que pots fer, perquè jo ja estic tip de caminar.

  Quan en Tubau que d'alguna manera coneixia el Garraf, va anar a parlar amb el senyor Martorell, per saber la gravetat que presentava la situació, ell el va somriure per sobre del seu característic bigoti, al Tubau no li va caldre cap més paraula, va entendre que malgrat deixar-los fer, ell ho tenia tot controlat. Efectivament encara que van caminar com dimonis, van arribar a la vila del Pati Blau, amb prou temps perquè Tubau pogués veure la seva mare, i tornar a l'estació on l'esperaven la resta de companys per retornar a Barcelona.

    Una altra de les rareses, per les que van passar aquell curs, fou un dia que a algun polític se li va ocórrer la brillant idea de fer un festival de gimnàstica, en la que participarien nombroses escoles de la ciutat. El lloc escollit era el vell estadi de Montjuïc, al que encara faltava molt temps, perquè es remodelés i prengués el nom del President màrtir Lluís Companys.

    En aquell estadi encara que la gespa romangués en més o menys bon estat, les instal·lacions eren una roïna, però hi van enviar prop de mil nanos a fer una demostració de les habilitats que setmanalment els aprenia el senyor Tarancón, i d'altres ximples com ell. Per completar l'espectacle també hi van afegir el que  anomenaven “coros i danzas regionales” que pels nois d'aquella edat va esdevenir un espectacle indecent.

    De tota manera ells sempre eren alerta de la part curiosa del fet, en aquest cas va ser l'actuació d'un aviador mig suïcida, anomenat Principe Cantacuceno, el qual passava repetides vegades per sobre dels espectadors fent acrobàcies amb una avioneta. L'adjectivació de suïcida no és gratuïta, doncs, l'any 1958, aquest senyor es va fotre tal patacada que el va dur a l'altre barri. Imagineu per un moment, si això hagués passat el dia de l'estadi amb centenars de nens a les seves grades. Encara que amb la inconsciència pròpia de l'edat allò els va animar, sobretot pel fet de sortir de la rutina en què eren instal·lats, que era el que més els neguitejava.  

   De segur que devia ser així, perquè en tenir a favor seu el fet que la sortida de l'escola ja no era controlada amb la filera i el tramvia; en Tubau i en Arbizu, s'havien afegit a la colla d'en Soler i en Miralta que feien el camí cap a la plaça Lesseps. En el recorregut, a vegades es trobaven amb una colla de nanos que baixaven de les barraques del barri del Carmel, contra els qui organitzaven unes batusses a cops de pedra, que poc tenien d'envejar a les de les pel·lícules. Allò sí que tenia emoció, la sort d'ells va ser que cap dia els va quedar el cap trencat, encara que el Arbizu un dia va rebre un cop de roc a la cella, encara que avui continua havent-hi hi la incògnita, si va ser de foc amic, com a vegades els passa als soldats americans.

    El dia que no trobaven enemic per batre's, ho compensaven passant l'estona als futbolins de Lesseps on de tantes partides que hi jugaven quasi els havien fet socis honoraris. Però a mig curs va succeir el que ja no s'esperaven, un bon dia va aparèixer a la classe, la senyoreta que portava el gabinet antropomètric amb el bloc de la llista a la mà, i ja tenim als tres, carregats amb tots els estris cap a la classe dels Cirerers on els esperava la senyoreta Buj, que en una primera ullada, als nois els va fer la impressió d'estar més grassa del normal.

    Aquesta mestra, era prou més seriosa que la senyoreta Santamaria, i també van notar una diferència notable, en l'augment de l'exigència de les matèries estudiar. Aquí ja començaven a posar notes, i els deures per fer a casa eren inexcusables, tot això els va complicar un poc la vida, però com a tot, s'hi van haver d'acostumar. L'únic avantatge era que pel fet d'haver passat de classe a meitat de curs, no se'ls faria tan llarg com si ho haguessin fet en el començament, en tot calia cercar la part positiva, el pas dels anys ja els portaria cap a l'altra.

    L'amistat dels tres ja esdevenia indestructible, tots sabien el número de telèfon dels altres, i moltes vegades des de casa es trucaven per entre uns i altres enllestir els deures, també algun dissabte a la tarda quedaven per reunir-se a casa d'algun d'ells. La vida els començava a prendre sentit.

    Però d'altra banda encara joguinejaven en jocs d'infants; com l'estiu ja era al carrer, el Arbizu s'havia inventat el joc de l'orxata. Com de normal els tres sempre anaven molt justos d'armilla, quan podien prendre un refresc, sovint sols n'era un el que se'n podien pagar, si era d'orxata, demanaven tres palles, i qui tenia més força en la succió era qui més bevia.

    En arribar la fi d'aquell curs, per primera vegada ja no es van acomiadar fins al proper, doncs eren conscients que es trucarien per telèfon i alguns dels dies s'anirien trobant. 

VII -  ELS CIRERERS

   El 2 d'octubre del 1954 l'endemà del dia del Cabdill, els tres mosqueters d'aquest relat feien mèrits per entrar a l'adolescència, amb ulls del 2014 potser se'ls podria considerar com a nens, però la dura postguerra els havia ensenyat moltes coses, algunes de bones, i d'altres no tant, però l'època era la que era, i ells no la podien pas canviar.

    A les nou i cinc del matí tots tres estaven formats a la filera de la classe de la senyoreta Buj, en veure-la pujar per les escales, en Tubau va pensar que durant les vacances no s'hauria privat de res, perquè en comptes d'haver rebaixat una mica de pes, semblava que n'havia guanyat. Per ser el primer dia de curs, la cantada va quedar prou bé, doncs no era qüestió de buscar-se complicacions només de començar.

    Se'ls havia acabat l'edat infantil, d'ara en avant ja tenien l'honor de pertànyer als de l'edat mitjana-alta de l'escola, en dos anys el proper pas ja els portaria a formar part dels que sempre havien admirat, els grans; però aquesta no era pas una reflexió que només fessin aquest trio, tota la mainada té desfici per arribar a esdevenir més gran, sense prendre compte que en créixer se'ls esllangueix l'època més encantadora de la vida, la infantesa

    Havien canviat algunes coses des d'aquell primer dia que al Tubau li havien donat l'estora per asseure's, algunes ho havien fet per anar cap a pitjor. El Pla Marshall, havia arribat a l'Escola del Mar, els americans, com nosaltres havíem fet pels xinesos, s'havien compadit dels catalans i per reforçar-los l'alimentació havien enviat uns quants milers de quilograms de llet en pols. Però el que hauria d'haver estat un sobre aliment per prendre a mig matí o a mitja tarda, el senyor Vergés, amb la coneguda mania en què els alumnes beguessin poc líquid, havia decidit de canviar el mig vas d'aigua de l'hora de dinar, per la mateixa quantitat de llet. Imagineu un dia en què de primer, hi fossin bledes amb cigrons, i de segon el detestat bacallà salat, no cal ser massa llest per entendre de com tots es recordaven de l'Eisenhower i de la mare que el va parir, encara que qui n'era el responsable estigués assegut en aquell mateix menjador.

    A poc a poc, l'edat els permetia d'accedir a tota la didàctica que la direcció havia pensat pels alumnes, la escola tenia la seva pròpia estació de servei meteorològic, la qual aconduïen els nois que havien arribat a l'edat que recentment havien assolit els mosqueters. Dues vegades al dia es mesurava la temperatura, la força del vent, la tipologia dels núvols, també la mínima i la màxima de les darreres vint-i-quatre hores. Tot s'anotava rigorosament en un full que s'enviava al servei meteorològic de Catalunya. En això tots hi posaven interès, i els qui en van estar al càrrec sempre els hi ha quedat una fixació per la ciència de la predicció del temps.

    A començaments d'aquell curs la senyoreta Buj va caure malalta, i per substituir-la els van enviar l'esposa del director, la senyoreta Cadenet, la qual era molt més gran que la titular, amb la qual cosa els tres van suposar que les coses podrien anar de mal borràs.

– S.  Nanos, no és per res però em sembla que pels dies vinents ens convé una mica de pau i tranquil·litat.

– A. Tant negre ho veus?

– S. No és ella la que m'amoïna, és que si s'esdevé qual cosa fora de lloc, vindrà el qui vosaltres penseu.

– T.  Ja sabeu que no em distingeixo precisament per ser un guardià de l'ordre, però en aquest cas, crec que en Soler té raó.

– A.  Doncs, serà qüestió de fer la farina plana durant una temporada.

– T.  Així creieu que cal estar alerta pels pròxims esdeveniments

– S. Tingueu per segur que succeirà quelcom tan fort, que pel moment ni tan sols podem imaginar.

 Amb aquesta sentencia, en Soler va tancar la discussió, els calia declarar una treva al seu particular afrontament amb el poder, durant aquells dies procurarien passar més per l'ombra. El que amb bon ull ells havien augurat, a la fi va arribar. Una tarda que la mestra els donava classe de geografia, un dels nanos nouvinguts, de cognom Bujez, no va saber contestar ben bé una pregunta que li havia fet l'esposa del director, com ella tampoc estava gaire avesada a les qualificacions, li'n va posar una prou més baixa de la normal.

    El noi va reaccionar no massa bé i li va dir que era un “poco exagerada”, vés per on, a la bona senyora no li va agradar massa el qualificatiu, i quan poc després va entrar el senyor Vergés a la classe, li va dir al nen – “Bujez, dile al señor Vergés lo que me has dicho antes”. Aquell noi que sempre el recorden per tenir el cap en forma de meló, no va tenir més remei que repetir el que havia dit. Si aquell dia no es va esberlar aquell meló, ja no ho farà mai més, al Bujez li va caure una pluja de bolets i clatellades com mai encara s'havia vist per allí, el nano bé que s'apartava però la pluja no va amainar fins que varen suposar que al senyor Vergés se li havia cansat la mà. Passada aquella tempesta va retornar la calma, la senyoreta Buj es va posar bona i es va tornar a fer càrrec de l'aula, havia passat el pitjor.

    Ara sí que la societat dels S.T.A, ja es miraven les nenes amb uns altres ulls, no pas amb malícia, però sí que prenien compte que cada any es tornaven més maques o així els ho semblava, les nenes de deu u onze anys estaven a punt de fer el canvi que als tres, els deixaria més ximples del que eren. Però el fet és que les veien molt poc, al matí en entrar, en l'hora de dinar, i a la sortida sempre de lluny, doncs a més de la distància física establerta, elles començaven a ser conscients que eren prou més admirades que abans.

    Ja que ens hem posat lírics i bucòlics no podem deixar a banda el dia en què els alumnes de la classe dels Tarongers, van plantar un arbre de magnòlia en un dels jardins on era el petit llac en que un dia van descobrir el glaç. D'aquell arbre n'han tingut notícia recent d'haver-se fet grandiós, saben que cada començament d'estiu, la fragància de les seves flors fan tombar el cap a tot el que passa per allí.

    La particular vida social dels tres, ara ja es donava tant dins l'escola com fora, quasi cada tarda ningú d'ells perdonava les cèlebres partides de futbolí, encara que al local on les jugaven ja no eren tan ben rebuts com quan van començar a anar-hi, doncs, més d'una vegada el vell encarregat els havia cridat l'atenció. Després de fer cinc o sis partides de pagament, i en haver acabat els diners, posaven un drap sota cada porteria per tal que les pilotes no baixessin al calaix, i així poder seguir jugant sense pagar. Els dies que el vell se n'adonava, marxaven i esperaven un temps prudencial a tornar-hi, pensant que l'home ja no recordaria la darrera malifeta, fos com fos, la cosa mai va anar més enllà d'una discreta esbroncada.

    Molts dissabtes a la tarda quedaven per jugar a pilota amb altres nanos, era tanta la seva afecció que només prenien compte de ser l'hora de tornar a casa quan la llum del sol s'havia apagat, si aquesta mateixa afecció els hagués decantat cap als llibres d'estudi, tots haguessin esdevingut grans erudits, però Nostre Senyor no havia cridat a cap dels tres per aquest camí.

    Pels dies de pluja o massa fred, havien descobert l'enorme local de futbolins i màquines recreatives que hi era a l'Avinguda de la Llum sota la plaça de Catalunya, aquest lloc era trobada dels jugadors més experts de Barcelona, ells tres, moltes vegades acceptaven el repte del qui perd paga, però quan en trobaven altres de més destres, es retiraven amb discreció. Allí va ser un dels primers llocs on van arribar les màquines recreatives americanes anomenades del “millón” a les que amb uns comandaments laterals calia dominar les boles per evitar que caiguessin en el forat fatídic de no retorn, procurant en canvi que ho fessin en els que anaven sumant punts, que en aplegar a la quantitat del milió, els permetien jugar una partida gratuïta.

    Per circumstàncies familiars, aquell darrer estiu en Tubau havia visitat Noruega, com a l'època aquell fet era prou insòlit, els professors es van apressar a demanar-li de fer una crònica del viatge, la qual sortiria publicada a la revista mensual de l'escola, que portava per nom Garbí, devien pensar que allò donaria prestigi a la institució. Amb la seva ingenuïtat, en Tubau va escriure un relat prou complet del que havia vist, i de les notables diferències que havia palesat envers de casa nostra.    

    Una de les que més havien cridat la seva atenció, era que en aquell país que llavors hi vivien tres milions d'habitants, només hi fossin una minoria de trenta mil catòlics. Però sembla que el fet d'explicar aquesta singularitat no va ser prou agradós de la direcció del centre, per la qual cosa la van suprimir sense cap recança, l'article va sortir publicat però una mica escurçat. Els càrrecs docents s'havien avesat tant a la censura informativa del règim, que ja no els venia d'aquí d'emprar-la en profit propi. Però el noi va quedar prou decebut.

– A. Què et passa que fots aquesta cara.

– T. Quina cara posaríeu vosaltres si us censuressin l'escrit de Noruega.

– S. No fotis que te l'han retallat?

– T. I tant s'han carregat el que vaig escriure sobre el pocs catòlics que hi són al país.

– A. Com aquesta gent són tan missaires.

– T. Doncs llavors que no em facin fer cap crònica.

– S. La volen per presumir que un alumne seu ha anat a aquell país.

– T. Això ja ho sé, creus que sóc ruc?

– A. Una altra vegada t'ho inventes tot, i ja no t'ho faran fer més.

– S. Si almenys et donessin les gràcies.

– A. Què te les han donat mai per res?

– T. Doncs, que els faci profit.

  Fins aquí el sentit negatiu de l'anècdota, el positiu és que amb l'educació rebuda, a la seva edat els tres ja tenien criteri propi per judicar aquella jugada indecorosa.

    Pel fet que el parc automobilista de la ciutat començava a créixer, el RAC va creure convenient de donar uns cursets de viabilitat els joves vianants, així va enviar a l'escola unes armilles de color re-flectant i uns corretjams, perquè se'ls col·loquessin alguns alumnes que prèviament havien rebut una minsa instrucció en les hores que la mainada entrava o sortia dels col·legis. A la mà duien un pal que a la seva fi hi era un disc amb el senyal amb vermell de, STOP en una cara, i PASSEN en color verd en l'altra. Aquesta escenografia es muntava a la porta dels col·legis per aturar el trànsit, fins que tots els alumnes haguessin travessat el carrer.

    Segurament, aquesta acció devia tenir prou èxit en les escoles situades al bell mig de la ciutat, o en els barris on la circulació era densa, però el carrer que calia travessar a la sortida de l'Escola del Mar no hi passava mai cap cotxe, així l'èxit d'aquella campanya no va ser gens espectacular i els nanos més aviat ho trobaven avorrit, per no dir fins i tot ridícul.

    En Soler i en Tubau, pel fet de ser dos i un any respectivament més grans que el Arbizu ja havien fet la primera comunió que com ha quedat explicat era organitzada per l'escola, la festa dels dos primers es pot dir que va passar sense pena ni glòria. En el cas del, darrer pel fet de tenir arrels a Navarra, la seva família hi va posar més expectació, doncs s'hi desplaçarien alguns convidats d'aquell lloc, als quals havia comentat que ell llegiria una part de l'Epístola.

    Val a dir que contràriament a totes les altres activitats docents que sempre s'impartien en castellà, la cerimònia de les primeres comunions pel fet d'aconduir-ho un mossèn català i catalanista,  s'oficiava només amb la parla del nostre país. Per la qual cosa, en no parlar un català correcte, el Arbizu no va poder pujar a la trona a llegir en públic    

     La missa es celebrava a l'església de la Mare de Déu de Montserrat, de costum tot era portat discretament, però aquell any es va donar la casualitat que d'entre els que feien la comunió, s'hi trobava un nen que la seva família havia decidit de fer una celebració espaterrant, fins i tot aplegant a llogar un cotxe de cavalls perquè l'acompanyés a l'església.

    Amb totes aquestes singularitats, la part de la família de l'Arbizu vinguda de Bilbao van quedar estorats, doncs a més de la sorpresa  què la gent d'aquí emprés aquests luxes, els bilbaïns es van quedar “in albis”, doncs no van entendre un borrall de tot el que mossèn va dir a la cerimònia, i per acabar-ho d'adobar, el seu nebot no havia llegit l'epístola. 

VIII -  ANGÈLICA

   Aquest era el nom de la classe immediatament superior als Cirerers, i la inferior a Garbí que pel que esdevenia als alumnes de sexe masculí n'era la darrera, les nenes després d'haver acabat Les Acàcies prengueren un rumb diferent, elles havien seguit el camí de, Nausica, Formación Domèstica, per acabar a Mireia que corresponia a la Garbí dels nois.

    Però no ens avancem en el temps, tot just els tres acabaven d'aterrar a Angèlica, ara si que es podia dir que havien entrat de ple a l'adolescència, l'escola ja havia previst que en comptes de les senyoretes mestres, que fins ara els havien donat classe, d'ara endavant tindrien un preceptor masculí. El que comanava l'aula de Angèlica portava el cognom de Farré, els nois l'anomenaven senyor Farré.

    Contràriament al que havien suposat, aquest senyor no responia als cànons de rigor que es respirava al centre, ell era més un professor, company, com els que molts anys després ha implantat la pedagogia moderna, que el preceptor que ells s'esperaven. Es pot dir que inclús alguna vegada els emprava el català en converses particulars. De tota manera com el sistema de càrrecs, i els valors de les dècimes i enters eren establerts per totes les classes, aquest fet només els va servir per poder abaixar una mica la guàrdia defensiva.  

  En aquella classe, a banda de continuar l'ensenyança elemental, es donava molta preponderància als treballs que se'n deien de taller és a dir, hi havia un grup de nois que arreglaven les persianes, i feien petits treballs de reparació i manutenció de taules i cadires. A aquestes se'ls s'hi cargolava uns tacs de goma a les quatre potes, per tal que no fessin soroll i no es desgastés la fusta. Als més destres, el senyor Farré també els donava classes de dibuix artístic.

    Aquella va ser l'època de bonança que va precedir la tempesta, una dels primers senyals, la va tenir en Soler, potser per ser el més gran dels tres. Com ja hem dit i era ben normal, els tres es començaven a fixar amb les noies, n'hi era una de nom Mireia que moltes vegades coincidia amb Soler en el camí de Lesseps, on simplement es donaven mútua companyia, sense res més darrere sols que els dos se sentien bé d'anar l'un amb l'altre.

    Però una tarda que ells anaven sols, alguns altres nois que segurament haguessin volgut que la Mireia els fes cas, els van encerclar per fer-ne mofa, sortosament la Mireia va sortir en defensa del Soler i els va escridassar. 

    Aquest gest va encantar al Soler, i potser encara la va mirar amb més simpatia, ells tenien converses envers la natura que agradaven a la noia, era per això que moltes vegades feien el camí plegats, fins que una tarda que en Soler remarcava les orenetes que volaven ben baixes, de cop i volta la noia es va posar seriosa mirant una senyora totalment desconeguda pel noi. Era la mare de la Mireia, sense més ni més, la bona senyora li va començar a etzibar un discurs moralista a ell, tot dient-li que feia molt mal fet d'anar amb la noia, i que de cap manera podien anar junts. Soler només va saber acotar el cap, pensant amb l'injust de la situació.

   Allò era la moral imperant en l'Espanya franquista.

   En Tubau també va tenir la seva batussa particular, la seva família eren d'esquerres i no feia massa anys que havien tornat de l'exili, com es pot entendre el cercle d'amics de la família, no era de gent massa procliu al règim, així les converses que en Tubau escoltava a casa seva, podien esdevenir molt perilloses pel fet de ser repetides. Encara que tant en Soler, el Arbizu i també en Miralta, no s'escandalitzaven d'algunes proclames polítiques que ja els deixava anar en Tubau en aquella edat. Però un dia va tenir la mala sort que va dir quelcom contrari al règim, davant d'un altre alumne anomenat Calbó, aquest li va dir seriosament  – Escolta Tubau que cony has dit d'en Franco?, no se t'acudeixi de tornar-ho a dir perquè ho comentaré al meu pare que és policia, i en sabràs les conseqüències.

    En Tubau, va entendre la perillositat de difondre segons quines opinions, i a banda d'evitar en el possible en Calbó, va tallar d'immediat de fer comentaris polítics fora del seu cercle més íntim.    

Aquestes delacions encara existien en l'Espanya de post guerra

  El Arbizu s'havia inscrit en un centre que el senyor Vergés havia obert al carrer Rosselló, en el qual es donaven algunes assignatures de repàs, i havien establert la part administrativa del centre. Però com hi va anar sense la companyia dels altres dos, potser deuria abaixar massa la guàrdia cap el poder establert, així el dia que es va permetre gastar una broma, no va prendre compte que darrere d'ell, hi era el senyor Vergés, encara que tot seguit se'n va assabentar, per la plantofada que va rebre de la seva part, sortosament aquell dia el director devia tenir la mà cansada i no va repetir el reguitzell que havia rebut en Bujez.

   Ja hem dit que malgrat la bonança què gaudien, de tant en tant com nuvolades precursores del que vindria després, s'anaven succeint anècdotes com les que hem transcrit. En aquell curs l'escola va posar als pares dels alumnes en la disjuntiva, que manifestessin si l'any següent el nois començarien el batxillerat, per la qual cosa els anirien preparant per l'examen d'ingrés, o bé esllanguirien els seus darrers anys a l'escola, fent estudis del què llavors en deien “Comerç”, o simplement acabarien l'ensenyança primària, fins a arribar als catorze anys.

    Aquell va ser un moment molt perillós per la integritat del trio de mosqueters, perquè s'hauria de donar molta casualitat perquè els pares dels tres, decidissin d'inscriure'ls als estudis de batxillerat. Doncs bé aquella casualitat es va produir, amb la qual cosa van poder seguir junts uns quants anys més, i de passada es va salvar aquest relat.

    Per acabar aquell agradable curs impartit pel senyor Farré, els nois que eren del grup del senyor Martorell, el de les excursions, van muntar una nit de foc de camp fet a les instal·lacions de l'escola, en aquella festa es van reproduir tots els ritus i cançons que desenvolupaven i cantaven en les excursions. El Arbizu recorda amb especial complaença la representació d'un enterrament indi, on tots els implicats donaven cèrcols a la foguera carregant a les espatlles un suposat indi mort, que no era altre que ell mateix a qui havien escollit per ser el que pesava menys, la cançó era més o menys aquesta, 

             Any Cunny, Any Cunny  Hua Hua ny

                 Bisidí, Any Cunny Any Cunny.....

   Aquell va ser un dels millors anys a l'escola, sobretot va ser el darrer sense les preocupacions i neguits, que els estaven a punt de caure a sobre.

IX -  GARBÍ

   Per primera vegada en l'encara curta vida dels qui transiten per aquestes pàgines, sorgia quelcom de seriós en el seu particular horitzó, la paraula batxillerat els transmetia la sensació d'entrar dins un món nou, encara que prou complicat. Cap d'ells tenia la seguretat de què ho reeixiria amb èxit, però volien provar-ho, sabien que aquests estudis eren indispensables per després continuar una carrera a la universitat, encara que cap dels tres manifestés el que se'n diu una decidida vocació. La família prou que els preguntava “el que volien fer de grans”, però ells encara estaven instal·lats en una adolescència que malgrat patir algunes carències, l'havien sabut conformar en una època de feliç irresponsabilitat.

   El que no sabien, malgrat intuir-ho, era que el pas que estaven a punt de donar, els comportaria d'entrar en el món de les responsabilitats amb majúscula, a partir d'ara cada pas donat en fals els comportaria conseqüències. A la fi del curs el grau de coneixement de les assignatures, ja no seria qualificat pels professors coneguts, sinó que ho farien uns d'altres d'un institut oficial, els quals serien inflexibles en la causa de determinar si podien passar el curs, o calia repetir-lo.

  Només canviar de classe i entrar a Garbí, van ser rebuts per un professor que en una primera impressió ja els va infondre un respecte semblant al que els produïa el director, el senyor Vergés, però de diferent manera, aquest era prou més jove, però pel   semblant de serietat que denotava el seu rostre, van deduir que el fet d'afrontar-se a ell, els podia resultar molt contraproduent.

   La entrada a la classe del senyor Francès, comportava alguns canvis, el més important era que l'estudi de les assignatures del batxillerat seria mixt, ho farien junt amb les noies de la classe Mireia, és a dir, nois i noies assistien a classes separades, però durant el dia es trobarien constantment, doncs la durada de les classes de batxillerat els ocupaven quasi totes les hores.

  També havia canviat el que farien a l'hora d'esbarjo, el senyor Francès havia implantat un campionat de l'atleta complet, en el qual hi eren salts d'altura, llargada, carreres de seixanta metres, de dos-cents, i les de fons on calia cobrir la distància de quatre-cents metres, sense oblidar les de relleus dels quatre-cents. Encara que continuava vigent la prohibició del futbol, aquí se'ls permetria jugar a basket. Les competicions es feien en la base dels colors pels quals els dividien en equips, Blau, Blanc i Verd, encara que com és lògic també contava el triomf individual.

   Com moltes d'aquestes disciplines no es podien realitzar dins dels jardins de l'escola, els calia sortir al camp de futbol del Sant Martí, que era a tocar i on hi havia una pista d'atletisme. En les mateixes instal·lacions s'hi trobava un casal de “Educacion y Descanso” dotat d'una piscina descoberta de trenta-tres metres, en la qual en els dies de més calor de juny i juliol, el senyor Francès els permetia llençar-s'hi per un costat, i tot seguit nedar per sortir per l'altra.

    Aquest primer curs seria un poc més dens, doncs al mateix temps calia completar el d'ingrés, encara que finalment aquest no els va ser gens dificultós i tothom el va aprovar sense més complicació. Malgrat la seva timidesa i la rígida moral que el règim i l'església promovien, per primera vegada els cossos adolescents d'ells i elles, començaven a experimentar una mútua atracció que mai abans havien sentit, de tota manera intuïen que qualsevol relació per innocent que fos, de ser descoberta podria ser mal interpretada, i no sabien quin tipus de conseqüències els caldria afrontar, recordem que d'això en Soler ja n'havia tastat alguna cosa.

    D'altra banda cap d'ells volia renunciar a les partides de futbolí que organitzaven en les tardes en les que ballava alguna pesseta dins les seves butxaques, també havien descobert una nova manera de fer diners. Els pares dels qui calia prendre el troleibús, en aquest cas en Tubau i en Arbizu, cada dia els donaven els diners del bitllet que ratllava el preu de quasi cinc pessetes d'entre anar i tornar. Si el troleibús venia molt ple, podien dissimular esperant que el cobrador no els demanés de pagar, si ho aconseguien s'asseguraven dues partides. Una altra manera, era la de retornar a casa caminant, encara que en ser molt lluny, entre la caminada i el temps dedicat al futbolí, arribaven a casa massa tard, i l'esbroncada era segura.            

     Quan fallava tot, els quedava el recurs del joc dels botons; la base n'era era un futbol en petit, que es podia jugar sobre les rajoles del sol, o bé per sobre d'una taula de regulars dimensions. Els jugadors eren botons de mida mitjana i la pilota de la dels més petits. Per fer moure els jugadors empraven els més grossos, arrencats d'abrics o gavardines, amb els quals feien lliscar els jugadors que empentaven la pilota. Aquest joc no era pas de l'escola, però quan es reunien a casa d'un o altre s'hi entretenien molt, sobretot en dies de fred o pluja que coincidissin amb el fet molt sovintejat, de no disposar de quatre o cinc miserables pessetes pel futbolí.      

    Precisament l'onze de febrer del 1956 es va produir la temperatura més baixa d'ençà que a Barcelona existien els aparells de registre. En l'Observatori Fabra es van donar els deu graus sota zero, mentre que al centre de la ciutat, on aquell any s'havia inaugurat un termòmetre electrònic gegant que mesurava fins a cinc graus negatius, es va arribar als menys sis. Si tenim en compte la ubicació de l'escola, és de suposar que en allí es devia donar una temperatura de menys vuit. Com la moda de l'època feia dur als menors de catorze anys els pantalons per sobre els genolls, i com l'onada de fred va ser duradora, malgrat el temps passat, encara avui la recorden.

    Ara que tot els anava canviant, ja no es podien ajudar tant en la presentació dels treballs, perquè encara que en Soler era el més llest per les matemàtiques, si els altres ho copiaven i per casualitat ell havia equivocat el resultat, al senyor Francès li era molt fàcil de descobrir la conxorxa, per tant cadascú s'havia d'apanyar com millor podia.

     De cap manera s'havien equivocat de pronosticar la inflexibilitat del senyor Francès, si alguna vegada els descobria d'estar copiant o xerrant, els feia fora de la classe amb la qual cosa perdien l'explicació corresponent a l'assignatura impartida. Si això es repetia sovint, feia ús del càstig de deixar-los un dia sense anar a l'escola, amb l'agreujant que a més de l'esbroncada dels de casa,  l'endemà calia presentar-li una llibreta sencera de còpia, així el castigat s'havia de passar el dia escrivint sense aturar, doncs el professor feia escriure un mínim de vint línies a cada pàgina, evitant així que en espaiar-les, la feina fos menys feixuga.

    La coneixença de les noies els apaivagava aquests disgustos, com quasi la resta de nois del curs, cada un d'ells en va escollir una per declarar-li el seu amor platònic, doncs, tampoc pensaven a anar més enllà, però la primera dificultat era de fer-ho saber a la que els agradava, perquè a voltes les mirades eren equivoques.

    Aviat els tres van haver escollit, a Tubau li agradava la Tivalta, una noia alta i ben proporcionada, encara que l'amplada dels davantals dissimulaven les incipients corbes que ja desenvolupava, en Soler es va fixar en una anomenada Torn, una rosseta d'ulls blaus molt graciosa en el parlar i prou coqueta, de en Arbizu va ser tota una altra cosa, a l'escola havia entrat una noia que va revolucionar tot l'aviram masculí, es pot dir que depassava de llarg les dues o tres que estaven físicament més ben considerades. El problema era que com que no estudiava batxillerat, ella assistia a la classe superior de les noies, però que no coincidia amb les que ells tenien més a prop.

    En Soler i en Tubau no és que no se n'assabentessin, però com anaven tirant amb els amors platònics, eren conscients que per molt que els agradés aquella fruita, sempre els seria inabastable, van cedir el terreny al Arbizu... i a quinze més que bavejaven.

   Una altra de les anècdotes que van esdevenir aquell curs la van protagonitzar el Arbizu, i la Tin encara que els altres només en van tenir coneixement quan tot havia passat, ell havia aconseguit que la noia li donés la seva adreça, amb la qual cosa ell va pensar que potser el dissabte a la tarda la veuria sortir.

    Com a bon cavaller, es va passar tota la tarda del dissabte sota la casa on sabia que vivia, una casa de pisos prou luxosos. Quan el noi portava més de tres hores esperant de veure si la Tin feia alguna sortida, es va decidir a entrar a preguntar-ho a la portera. La seva sorpresa va ser que en aquest lloc hi era la Tin, qui es va voler fer passar pel que no era. Aquest va ser el motiu pel que en una bona temporada el Arbizu va quedar ben escarmentat amb el sexe dèbil, i als altres els va servir per estar alerta i no donar cap pas en fals.        De tota manera la noia sempre va quedar prou lluny del grup d'admiradors que ell controlava. 

   Com hem dit els dos col·lectius estudiaven en classes separades, i els encontres sols es produïen durant l'estona que el professor de cada assignatura els donava la lliçó, tenint en compte aquesta circumstància, era prou arriscat d'intentar de parlar amb elles. La major part de les matèries eren impartides pel senyor Francès i la senyoreta Diví, la qual era la preceptora de la classe de les noies que feien batxillerat, ella era més o menys de l'edat del mestre dels nois, i emprava el mateix tipus de severitat, però sense saber-ne el motiu, ells pensaven que encara ho accentuava amb el tracte amb els nois.            

     Les dificultats els van fer créixer l'enginy, per començar cadascun dels nois procurava d'asseure's en el possible lloc més proper de la interessada, moltes vegades no era possible, però en les ocasions que es donava la casualitat, es procurava de passar-li discretament un paperet amb frases com “M'agrades molt” o “Voldria que fóssim amics”, a vegades com que no els era possible d'asseure's al costat, era alguna altra noia que amb molta discreció, feia de mitjancera i passava el paper.          

     Sols amb mirades plenes de complicitat, ells sabien que la noia acceptava la seva amistat, i pel moment això ja els era suficient perquè se sentissin afalagats. Per entendre que aquest acte tan innocent s'hagués de fer tan d'amagat, cal posar-se en el context de l'època, en la que calia superar moltes dificultats afegides al risc que comportava l'atreviment. En aquest primer curs els fets quasi mai van anar més enllà de les mirades, i la captació d'un somriure. De tota manera, passat el primer moment d'encantament i en estar segurs que se'ls corresponia, ells desitjaven qual cosa més.

    Un dels dies que eren a la classe de matemàtiques que impartia la senyoreta Diví, en Soler havia escrit un paper per fer-li arribar a la Torn, on li demanava d'esperar-lo a la sortida per parlar amb ella. Però aquell jorn es va donar la casualitat que no es va poder asseure's al seu costat, doncs, entremig hi eren dues noies més, la Riera, i la Gil, de tota manera ell es va refiar que li passarien el paper. Amb aquesta confiança el va donar a la Riera que era a tocar, dient-li que el passés a la Gil, perquè aquesta finalment li donés a la Torn. Ell va percebre que després d'haver llegit la nota, la Riera tot mirant cap a la Gil havia fet un rictus negatiu, però amb la mirada va insistir de passar-li.

    El que Soler no sabia, era que aquell mateix dia la Torn i la Gil s'havien discutit, amb l'inconvenient que no havien quedat massa amigues, fos com fos, finalment la Riera li va donar el paper a la Gil donant-li a entendre de passar-lo a qui volia en Soler, quan la Gil el va tenir a les mans va fer com si li caigués, armant un petit rebombori per recollir-lo, fins a aconseguir que la mestra en prengués compte.

– D. Gil, levantate y dime que pasa

– G. No sé, me parece que me han dado un papel, pero se me ha caido al suelo

– D. Bien pues recogelo i traemelo.

 Llavors la noia essent conscient que l'havia espifiat, va voler-ho arreglar.

– G. Es que ahora no lo encuentro, quizás se ha perdido.

  Sense més, la professora es va aixecar de la seva taula, i va anar al lloc on es produïa l'incident, es va acotar una mica i encara que la noia el volia amagar amb el peu, li va fer aixecar i el va agafar, va retornar a la seva taula reprenent la classe com si res hagués passat.

  En acabar la que era la darrera classe del dia, la professora va fer sortir els nois, i a elles les va retenir una estona. Tots s'havien assabentat que havia passat quelcom, però no en sabien el què, així en arribar al carrer, els dos amics d'en Soler el van anar a trobar.

– A. Què ha passat?

– S. Que la Diví ha enganxat un paper que jo li volia passar a la Torn, la merdosa de la Gil ho ha fet expressament perquè en prengués compte.

– T. Ja, però no ha passat res.

– S. Això és el que us penseu, si no fos com us dic, perquè ha fet quedar les noies una estona més.

– A. En això tens raó.

– T. Doncs demà se n'armarà una de grossa, sobretot si li diu a l'ogre.

 Aquest era el malnom que algú li havia tret al senyor Francès, i que per sort d'ells l'home mai en va ser conscient. Aquell dia van acompanyar en Soler en el seu camí, però cap dels tres estava per  bromes, ja es veien a venir la patacada que li cauria a Soler, i tal vegada a la Torn, fet que encara els sabia més greu.

    El fet d'haver fet quedar una estona més a les noies, era perquè la senyoreta Diví, volia assabentar-se de com s'havia produït l'incident, per aconseguir-ho va acorralar a la Gil, fins a fer-la cantar millor del que ho hagués fet la Cavallé, d'aquesta manera va saber immediatament d'on provenia el paper amb el missatge. No cal ser un Sherlock Holmes, per deduir que en arribar a casa seva, havia telefonat al senyor Francès per informar-lo amb tot detall, que el seu alumne, Soler, havia comès l'ultratge d'enviar aquest tipus de missatges a una de les seves noies.    

 A l'endemà, només d'arribar aquest va saber que tal com havien suposat, l'incident de la passada tarda havia tingut conseqüències. Passada l'enutjosa cerimònia de les banderes, i abans inclús d'entrar a Garbí, va ser cridat pel senyor Francès, qui li va dir que aquell matí no podria entrar a la seva classe, enviant-lo de moment a la classe d'Angèlica, però amb l'encàrrec de comunicar al professor senyor Farré que el fes d'estar dret tota l'estona.

  Amb aquest estratagema, el senyor Francès emprant la millor tècnica policial, s'assegurava que l'implicat no pogués tenir cap contacte amb els seus amics per intentar una estratègia de defensa. Quan al cap de dues hores el va fer cridar al despatx de la sala de professors, ja havia esbrinat tot l'entramat de la història podent afrontar-se a Soler amb tots els avantatges, perquè aquest desconeixia totalment el que les noies li podien haver dit.

  En la seva defensa només va poder al·legar que el paper anava dirigit a un dels seus amics, però com el professor ja havia corroborat la versió que la senyoreta Diví havia tret a les noies, el noi fou declarat culpable sense possibilitat d'apel·lació. Com la causa va ser titllada com una falta greu, va ser enviat tres dies a casa, carregant amb les tres llibretes de còpia per omplir. De la seva part la Torn va ser advertida severament, amb el sentit de què si es tornava a repetir quelcom de semblant, també rebria el mateix tipus de càstig.

  Tant en Arbizu com en Tubau, es van indignar molt, no tant pel fet en sí, sinó per la manera que els dos professors havien emprat per arribar al moll de l'os de l'assumpte, encara que en parlar amb alumnes més grans que estudiaven segon i tercer curs de batxillerat, els van assabentar que el senyor Francès i la senyoreta Diví, eren uns veritables mestres amb el doble sentit de la paraula, d'aquest tipus d'inquisició.

– T. El que ha passat no és just, caldrà que fem alguna cosa.

– A. Sí però ara no ens serà tan fàcil com abans, l'ogre i la seva sòcia sembla que ho tenen tot ben lligat.

– T. Tens raó, però això no pot quedar així, hem de fer qual cosa amb solidaritat d'en Soler.

– A. I si féssim una vaga?

– T. Molt bona idea, trucarem al Soler perquè procuri omplir les tres llibretes en dos dies, i al tercer nosaltres farem campana, així els tres farem un dia de festa completa.

 El que havien considerat com una arbitrarietat, els va encaminar cap a una rèplica que d'altra manera mai haguessin imaginat. En Soler es va passar els dos primers dies sense aturar d'escriure, després va dir als seus pares que pel fet d'haver omplert els tres quaderns, ja el deixaven tornar a l'escola.

   En aplegar el tercer dia, es va reunir amb els altres dos que tampoc van assistir a l'escola. Ells sabien que quan es produïa una falta d'assistència de més de dos dies, calia portar un justificant, però quasi mai es demanava per només un. Això que realment esdevenia una falta greu, va quedar totalment impune, els tres van passar el matí vaguejant per la serra de Collserola, a l'hora de dinar van comprar uns trossos de carabassa confitada, que a més de ser barata, els aportava les calories suficients per aguantar la gana.

    La tarda la van passar als futbolins.

    S'apropava l'hora dels exàmens i els tres eren conscients de no estar massa preparats, sobretot en dues de les assignatures que trobaven prou difícil, una d'elles era les matemàtiques. Cap d'ells tres estava especialment dotat per aquesta assignatura, a més hi havia la dificultat que en estudiar el llibre de l'assignatura, els era dificultosa la comprensió. Quan millor entenien l'exposició de les operacions que calia fer per resoldre els problemes, era a través de l'explicació que donava la professora, però quan aquesta prenia compte que la majoria dels alumnes ho tenien clar, no perdia un sol minut en tornar-ho a explicar als que no ho havien agafat.

    En Soler encara podia aspirar a un aprovat just però els altres dos, pensaven encertadament que estaven totalment abocats al suspens, com així va esdevenir. L'altra assignatura que se'ls posava del través era el dibuix lineal, el qual calia traçar amb tinta xinesa, prenent molt de compte de no fer un borrall que taqués el paper. A la fi de curs calia presentar un quadern de làmines amb el que s'optava a la qualificació, doncs, no es feia un examen especial. Però aquí la salvació era més fàcil, calia buscar algun amic que hi tingués facilitat, i que fes les làmines més dificultoses a canvi de qualsevol altra cosa, cromos, còmics, o algun especial favor.         

    Les altres assignatures eren més passadores, si no assolien unes notes millors, era per les hores que el futbolí els distreia de l'estudi.

    A la fi de curs i una vegada acabat el campionat d'atletisme, van tornar a l'esventrat estadi de Montjuïc, aquesta vegada per competir en un inter-escolar de tot Barcelona. En Soler va ser seleccionat per la carrera de fons i en Tubau pel salt d'altura, cap dels dos va guanyar però tots dos van quedar amb un honorable segon lloc, van poder recollir una medalla que només la van emprar per mostrar-la a la Tivalta i a la Torn, però aquestes no els van reconèixer un especial mèrit.

    L'examen de primer curs el van realitzar, a l'institut Ausiàs – March, tal com esperaven a tots ells els van quedar algunes assignatures, que els caldria tornar-se a presentar a mitjans de setembre, les quals van deixar enllestides sense més contratemps, i van passar al segon curs de batxillerat.

X -  GARBÍ 2

   Si us demaneu quin tant per cent de fiabilitat se li pot donar a aquest relat sense dubtar puc dir que li podem donar un noranta-cinc per cent de fiabilitat, en el que sols la desmemoria de l’autor i alguna petita llicència literària, pot esbiaixar els successos que van transcórrer en els anys que a Barcelona, la brossa es recollia mitjançant un carro tirat pel cavall, i el qui n'era l’encarregat duia una trompeta per fer-se sentir que arribava a les cases.

   Les mestresses de casa compraven la llet de vaca, a les vaqueries situades en estables de sota els pisos de veïns, on l’olor de les  besties sovint pujava pels patis interiors. 

   Mentre l’enllumenat nocturn del carrer l’assolien faroles de gas que puntualment cada matí i cada tarda, passava l’home de la companyia que amb un pal prou llarg, els encenia i apagava.

   Es podia anar a la ciutat veïna de Badalona pujant a un tramvia de dos pisos semblants als autobusos londinencs, el qual tenia la sortida propera al edifici més alt de Barcelona, l’anomenat gratacels Urquinaona que encara avui fa cantonada al carrer Jonqueres. 

   De tot el que descrivim no en queda res i els nens d'avui dia ni tan sols ho saben, però després de tants anys l’Escola del Mar, encara continua en peu, i quantitat d'alumnes assisteixen a tot un altre sistema educatiu.

 Com hem vist, malgrat no estar del tot conformats amb les peculiaritats d'aquell sistema pedagògic, es consideraven uns privilegiats davant dels companys que s'havien quedat cursant a Angèlica, el que anomenaven estudis de comerç, o d'alguns d'altres que en ni tan sols haver accedit als mateixos, continuaven l'ensenyança primària, fins a assolir els catorze anys, l'edat en què es considerava liquidada l'escolaritat reglamentaria.

    El que no se'ls podia demanar, era d'estar massa engrescats ,els havia tocat créixer en una ciutat mancada de l'alegria de viure que precisa l'adolescència. Pels carrers, no transitaven mai nois i noies vestint els alegres colors virolats que en Tubau els havia explicat que duien els de Noruega. En aquella Barcelona la majoria de la gent circulaven uniformats, a tota hora passejaven monges, capellans, i frares amb les seves fúnebres vestimentes, per arreu hi era el caqui de soldats i militars amb graduació, el gris dels policies, el marró dels tramviaires, el blau marí dels guàrdies urbans. Aquí tothom duia uniforme, els taxistes, els serenos, els vigilants, els grumets dels bancs, els falangistes, els carters, els que encenien els fanals de gas, els homes i les dones que vestien l'hàbit de Sant Josep. Encara que de feia poc havien acabat les restriccions d'electricitat era una ciutat fosca, en arribar la darrera hora de la tarda, tots els comerços apagaven la poca lluminositat dels seus vitralls.

    Les distraccions de fora l'escola per en Tubau i el Arbizu, acabaven en els diumenges d'excursió, i alguna secció de cinema de barri, mentre en Soler anava a veure el Barça. A banda d'això només hi eren les tardes dels dissabtes, que com imatges sorgides de les pel·lícules neorealistes italianes, se'ls podia trobar jugant a futbol a la Plaça de la Creu amb quatre pedres com a pals de les porteries; tractant de recollir alguna pela per fer-ne almoina als temples dels futbolins, o finalment perseguint la prohibida fixa atracció que sentien pel fet de ni tan sols poder confraternitzar amb les seves companyes adolescents. De qui en tenir-ne un complet desconeixement, acabaven per idealitzar-les quasi morbosament.

   En aquella època ja s’impartien matèries considerades com “Maries”, eren la religió i la “formación del espiritu nacional”, la primera perquè en haver estudiat tant catecisme, quasi totes les preguntes venien derivades d'aquest, i només calia mirar els temes a estudiar per racionalitzar una mica les respostes. L'altra, era una collonada que els imposava el règim, per tal d'acabar de depurar als fills dels rojos, que encara no fossin convertits al nou esperit de la pàtria Post Cruzada. Creiem interessant incloure un petit fragment de la pàgina 184 del llibre que impartia la matèria. Un punt d'estudi titulat:

La Patria Española                   

   Los “Puntos Iniciales de la Falange” comienzan definiendo el verdadero sentido de la Patria. “España no es un territorio ni un agregado de hombres y mujeres; España es ante todo una unidad de destino”.

    No es, pues, el lugar donde se nace, se vive o se muere, ni el conjunto de hombres y mujeres que tienen características comunes, tales como la raza, la lengua, i las costumbres. Es una síntesis trascendente e indivisible con fines propios para cumplir.

   Nosotros como españoles, debemos cooperar con nuestro esfuerzo a hacerla limpia y hermosa, y no olvidar la frase del Fundador de la Falange, que decia” ser español es una de las pocas cosas serias que se pueden ser en este mundo”.

Si llavors ho haguessin estudiat, o sols ho hagueren llegit sense fer-hi conya, s'haurien assabentat que pel sol fet de ser espanyols, allà on anessin se'ls prendrien molt seriosament. Amb aquest llegat, i el d'en Francesc Pujol i Morgades, que va augurar que pel sol fet de ser catalans, “allà on anéssim ho tindríem tot pagat”. Perquè cony els calia estudiar?

    Però com ells mai van arribar a la penúltima pàgina del llibre de Formación, i d'en Francesc Pujols només van aplegar a tenir-ne notícia, quan ja feia prou d'anys que es guanyaven les garrofes,

els va ser precís d'estudiar, o fer-ho veure.      

    En un altre ordre de coses en Arbizu en aquell curs, va aprofitar uns intercanvis escolars de set dies de durada amb nois de Madrid, promoguts pels respectius ajuntaments. De l'escola es van decidir a inscriure's quatre nois encara que per diferents circumstàncies, només va ser ell el representant del tercet. Tot li va marxar de meravella, els van portar a veure els museus, Toledo, i tot l'entorn turístic de la capital, sense descuidar-se de dur-los a veure un partit de la Copa d'Europa, que en aquella època només es podia veure al Santiago Bernabeu.

    Però la tornada del tren no li va ser tan plaent, ell estava acostumat a les bromes i barrabassades del tercet, que mai anaven enlloc, però aquí se les va veure amb un xava de la Barceloneta. Aquest a Toledo s'havia comprat una navalla, i en el trajecte la mostrava als demés, però va tenir el mal acudit de dir-li que allò no tallava, l'altre va respondre – doncs posa la mà; ell l'hi va posar. Encara avui té el senyal de la ferida, què per no haver-hi cap tipus de líquid en el tren, li van fer de pixar-s'hi per tal de desinfectar-la. No s'hi pot jugar amb els del barri de l'Hòstia.   

    Aquell 1957 es pot dir que l'esdeveniment més important succeït a Barcelona va ser la inauguració del Nou Camp del Barça, potser algú que no hagués viscut aquella època, li pot semblar inaudit de prendre la inauguració d'un camp de futbol, com a referent de la vida Barcelonesa de tot un any, però és que llavors a Barcelona hi passaven poques coses, la dictadura estava tan còmodament instal·lada que havia aïllat Espanya de la resta d'Europa, exceptuant-ne Portugal. Encara faltaven tres anys perquè es produïssin els fets del Palau, i les úniques contestacions públiques que els Barcelonins havien empès contra el règim, foren els boicots als tramvies, el primer l'any 1951, i l'altre aquest mateix any 57.

    En Soler havia aconseguit un carnet d'entrada general pel Nou Camp que aprofitava regularment, amb l'afegit que els diumenges, (en aquella època el futbol només es jugava en diumenges), que en Tubau no anava d'excursió, ells dos s'apropaven a l'estadi, allí de primer hi entrava en Soler ensenyant el seu carnet, després  s'apropava discretament a la reixa del tancat del carrer, on era en Tubau esperant el carnet, una volta aquest el tenia a les seves mans entrava per la porta. Això ho podien fer perquè en els primers temps els porters ni tan sols picaven el carnet, la qual cosa van començar a fer més endavant, però llavors en Tubau ja podia disposar de les quinze pessetes que valia l'entrada general.      

    A aquest no se li donava malament la ploma, així tot sovint, el feien escriure cròniques, que molt sovint reflectia la revista mensual de l'escola, la qual tothom comprava religiosament al preu de deu pessetes l'exemplar. Fins aquí no tenia res més a dir, però en haver arribat a la classe dels grans, quan el color verd al què pertanyia, malgrat ell no haver-hi contribuït gens, resultava guanyador de la mitjana general, això li comportava de ser  nomenat pel càrrec de cronista general que era l'immediat inferior al de la més alta graduació, el de Cònsol General. Malgrat ser el de Cronista General, el segon en importància de tota l'escola, ell no l'exercia de cap manera, fins que una de les vegades va tenir la mala sort que el que havia estat nomenat Cònsol, va caure malalt i va estar una colla de dies sense assistir al col·legi. Van ser els pitjors que en Tubau va passar aquell curs, doncs, o li calia ser un malparit (en aquella edat ja tots sabien exactament la definició del mot,) o les havia d'anar entomant de la part dels professors. Com sempre feien ells, va passar la maroma el millor que va poder.

  Però un matí tot va semblar d'estroncar-se, només d'arribar el seu professor, el senyor Francès es va treure un llistat de la butxaca i emprant el seu costum va començar a dir alguns noms d'alumnes, als qui anava enviant en llocs diferenciats de l'escola per tal que no es poguessin comunicar d'entre sí. Aquella vegada en van ser set els inculpats, però per estranya casualitat no s'hi trobaven cap dels del tercet. Però sí que hi era un dels seus amics, en Miralta, al qui va fer aïllar en una punta d'un jardí prou allunyat.

     Allí s'hi va passar mig matí fins que va ser cridat per l'interrogatori habitual del professor, que insòlitament aquesta vegada va ser fet en els lavabos. Tots pensaven seguir la festa a la sortida, però en arribar prop de la porta, van comprovar que aquell dia havien tingut la mala sort de coincidir amb l'hora en què també ho feia el director, el senyor Vergés, d'aquesta manera tot es va desinflar com un bolado i tots plegats van sortir més rectes que un pal.  

     En uns dies arribarien les vacances de setmana santa, que al contrari del que es fa ara, llavors ningú marxava fora de Barcelona, si de per si, aquesta ja era una ciutat trista, en aquells dies ho era molt més. Se suspenia l'activitat de cinemes teatres i sales de festes, mentre la radio només transmetia música clàssica, amb preferència de tipus religiós. Amb l'excepció d'alguns cinemes que s'havien especialitzat en pel·lícules que exaltaven la passió de Nostre Senyor.

   Una de les distraccions de les famílies barceloneses era el que se'n deia d'anar a seguir monuments, aquests eren uns altars que es muntaven a totes les parròquies i esglésies, en els quals s'exposava el Sagrari, els quals eren especialment guarnits amb ciris, palmons del diumenge de rams, i flors. Moltes de les senyores aprofitaven l'ocasió per lluir les més delicades pintes de sobre el cap, amb les que feien aguantar les seves més preuades mantellines.   

   Però els pares dels del tercet no eren massa afeccionats a aquests costums, així els tres veien a venir per endavant uns quants dies d'avorriment, però com ara ja tenien edat de prevenir-ho, van tractar de muntar-s'ho pel seu compte. 

– S. Aquest dissabte ja és el darrer dia abans de les festes, què podríem fer?

– A. Si fa bo, el millor és quedar per jugar a futbol.

– T. És la distracció més barata que tenim a l'abast.

– S. De moment podem quedar pel dilluns i després ja veurem el que fem.

– A. Per mi ja va bé

– T. Doncs quedem dilluns a quarts de quatre a la granja del Soler, si no hi ha massa merder, ens podem quedar a jugar a la Plaça de la Creu.

– S. Fet.

  Uns dies ho van solucionar així, i alguns d'altres acudint als futbolins que estranyament restaven oberts. Sense quasi prendre'n compte i dedicant també alguna estona a fer els deures, que els de l'escola no s'havien descuidat de posar-los, van passar aquella setmana de vacances, però com encara els mancaven tres mesos per les de l'estiu, es van haver de tornar a submergir en la rutina diària.  

 Aquells dies se'ls van fer eterns, però en estar més pelats que les rates, hi van sortir guanyant els estudis, doncs com que no podien fer gaire cosa més, van donar una petita empenta a les assignatures.

 Encara que els tres estaven segurs que els suspendrien les matemàtiques, perquè com no comprenien bé el mètode que els marcava el llibre, haurien precisat d'una explicació més acurada per part de la professora, però aquesta posava el pinyó fixe, i els que no ho havien entès, pitjor per ells. 

EL DARRER CURS

   Aquest darrer va començar molt millor del que va acabar, tots havien fet net de les assignatures suspeses i van iniciar aquell tercer curs amb la ingenuïtat i optimisme propis de l'edat, de tota manera, cal posar atenció al fet següent. Durant un dels mesos de les vacances d'estiu, els pares del Tubau havien buscat un estudiant universitari per tal d'ajudar-lo a aprovar el què li havia quedat suspès, amb el resultat ben grat de no tan sols reeixir a treure un simple aprovat en l'assignatura de matemàtiques, sinó que va obtenir la qualificació de notable. Aquest episodi fa reafirmar la teoria també compartida pels altres, que la persona que a l'escola els impartia aquella assignatura, no devia ser la professora més idònia.

     A ells els semblava que tot continuava invariable, però ara denotaven que hi eren coses que a la seva edat se'ls feien molt pesades, una d'elles era el reiterat i diari costum de fer-los dormir tres quarts d'hora de migdiada, fent-los creuar els braços per damunt la taula i posant el cap de per sobre. Si quan eren petits allò ja els fastiguejava, en aquella edat ho trobaven totalment desfasat, era una estona d'avorriment totalment perduda, amb l'agreujant del qui patís de les cervicals, no ho devia passar massa bé.

    Un dels dies, el Arbizu quasi s'havia quedat si no adormit, si mig ensopit, un dels que eren al seu costat va veure l'ocasió per fer-li una broma, tot mossegant-li un dit de la mà. Ell, en no estar del tot adormit, se'n va donar compte de qui havia estat, però va fer per ignorar-ho i preparar la venjança, que va consistir a gratar-se una orella fins al fons, on sempre hi resta qual cosa poc agradable, després es va tornar a posar amb la mateixa postura fent-se l'adormit, fins que el del costat va voler repetir la broma, però aquesta vegada va quedar del tot firat. Quedi aquesta anècdota, com testimoni de ser conscients que podien haver passat molt millor l'estona amb un llibre a les mans, i adoptant una postura més normal.

     Al poc de començar el curs, també van començar els problemes, un dels dies, en què en Arbizu i en Tubau, en comptes de prendre el troleibús per tornar a casa seva s'havien permès de seguir el camí del Soler, i del Miralta. Van tenir la mala sort de ser descoberts pel senyor Francès, amb l'agreujant que els va veure tirar-se pedres i fent jocs per l'estil. L'endemà, li van servir amb safata el pretext que tant li agradava al professor de jugar als detectius, emprant la seva coneguda tàctica, els va enviar a cadascú a un lloc diferent pel fet de la incomunicació, per interrogant-los més tard, d'un a un i per separat, fins a estar en possessió de tots els detalls de l'aventura.             

  El resultat de la investigació fou de considerar als quatre de ser mereixedors de la mateixa pena, tres dies a casa amb les tres corresponents llibretes per fer copia, indicant especialment, les vint línies per cada pàgina. Seria avorrit de relatar amb pèls i senyals la resolució de l'afer, doncs, va ser el mateix de l'altra vegada d'en Soler, a l'igual que en aquella ocasió, ells van passar totes les hores del primer dia i part d'un altre omplint les llibretes a preu fet, per dedicar l'altre dia i mig a campar-la per la muntanya. Com la jugada els va sortir bé, en ser ja més grans es van envalentir, en endavant quan algun dia els calia presentar treballs que no havien fet, o hi era alguna classe que no els venia de gust, s'agafaven un dia campaner. És ara, i encara no els cap al cap, com no van ser descoberts perquè era molta la casualitat que tres d'ells, i a voltes els quatre, estiguessin malalts el mateix dia.

   En aquell curs s'impartia una nova matèria, l'idioma francès, sovint es diu que els catalans no ens costa massa d'entendre aquesta llengua, per la seva semblança amb el Provençal o la Llengua d'Oc. Però una cosa és la seva comprensió, i tota una altra era la gramàtica que especialment els calia estudiar, els van posar com a professor, un alumne que cursava sisè de batxillerat, del qui aviat van prendre compte que el pobre xicot no en sabia un borrall. Però tot i així, tots tres el van tirar endavant, la qual cosa ens ve a dir que qui només hagi estudiat el francès del batxillerat de l'època, més li val de ni tan sols pensar a pujar a Perpinyà.  

   Aquell any el senyor Vergés els va fer aprendre (en català) una cançó que glossava el Sant Crist de Vilamar, al qual sembla que li tenia una especial devoció, qui llegeixi aquest relat i hagués estat alumne d'aquella escola, de segur que la cançó li despertarà records antics.

    Amb tot, els exàmens eren a tocar, tothom aprofitava els    darrers dies, els uns per repassar el que havien estudiat, i els altres per tractar d'aprendre en el darrer moment, el que no havien estudiat durant el curs.

     Les qualificacions van ser prou decebedors pel tercet, en Soler va suspendre tres assignatures, l'Arbizu quatre, i en Tubau cinc, encara que aquest darrer es va empipar molt, doncs va considerar que havia estat estafat. D'una de les assignatures, la de literatura mig va ser culpa seva, doncs aquell dia es va descuidar de presentar els treballs de tot el curs, amb els quals era segur que li haurien donat la qualificació de notable, però en no haver-ho fet, va suspendre. Ell va pensar que els de l'escola podien haver negociat amb els examinadors de l'institut, d'haver-los pogut portar l'endemà. Però aquells no van moure un dit.

  De tota manera el que va considerar totalment injust va ser el suspens obtingut en història, l'examinadora, la senyora Gonzalez, cridava a dos alumnes a la seva taula que era en un entarimat, i  els feia preguntes orals als així cadascun d'ells escoltava el que deia l'altre, doncs bé, al costat d'ell hi va ser-hi un dels pitjors estudiants del curs, que amb conseqüència tot ho va respondre malament. En Tubau va fer un examen que va considerar de poder ser qualificat d'entre un aprovat i un notable just, però en conèixer les qualificacions la seva sorpresa va ser majúscula, ell havia estat suspès i l'altre noi aprovat, aquella dona havia equivocat els noms, però el mal ja era fet.

   De segur, que al setembre ho hagués passat tot amb una certa facilitat, però va ser tan fort el seu enuig, que va dir als seus pares de no voler estudiar més, i amb conseqüència es posaria a treballar. De la part del Arbizu, el fet va ser més tràgic, doncs per aquells dies va traspassar el seu pare, així ell va haver de plegar els estudis, i posar-se a treballar per tal d'ajudar a la seva mare al manteniment de la casa.  

    En Soler en veure que tot s'anava en orris, va dir als seus pares de voler deixar l'escola i canviar a una acadèmia on es va retrobar amb en Miralta. Al curs següent tots dos van acabar el batxillerat elemental que a Soler li va servir per fer estudis d'Auxiliar Tècnic Sanitari, i al Miralta per entrar a l'escola Massana i esdevenir tècnic en esmalts.

       El Arbizu durant una colla d'anys va treballar en agències de duanes, fins que en entrar Espanya a la UE van deixar d'existir, llavors va entrar com a funcionari a l'Ajuntament de Sabadell. Finalment, en Tubau durant una colla d'anys va exercir com a comercial en el ram de les sabates, fins que va posar un negoci on les importava d'Itàlia per distribuir-les pels comerços d'aquí.

    Avui en dia tots ells són jubilats, actualment en haver-se retrobat, els va sorgir la idea d'escriure aquest relat, per deixar constància de les vivències i anècdotes dels anys que van conviure a l'Escola del Mar.

EPILEG

Em dic Josep Arbizu: 

    A través de les moltes converses que hem mantingut al respecte, puc dir-vos que em sento orgullós de l'Escola del Mar, considero que els valors que em van inculcar: constància, esforç, respecte ... Han estat bàsics per a la formació d'un caràcter que m’ha permès veure la vida des d'un prisma crític, que si bé m’ha pogut perjudicar en algun moment, a la llarga m’ha donat una tranquil·litat d'esperit, que no hagués aconseguit en haver passat per altres escoles, on només ensenyaven a memoritzar, però no a discernir.

    Potser en algun moment, aquella disciplina una mica rigorosa no va ser compresa. Tal vegada aquella facilitat que tenia el director per emprar el mastegot, hauria d'haver estat reprimida. Però d'aquestes experiències, vaig aprendre que la societat és injusta i es mou en paràmetres cruels.

Aquí acabo.

Josep Arbizu Martinez                   

   La meva opinió de l'escola, és més aviat positiva. S'ha de tenir en compte els valors que vàrem adquirir. Com són el sentit de la responsabilitat, el sentit de pertànyer a una comunitat, la companyonia d'entre nosaltres, el sentit de la democràcia,  adquirir un criteri propi, pel qual precisament ens fa criticar a la pròpia escola i alguns dels seus professors. També vam adquirir l'hàbit per la lectura i altres valors culturals.

    Del que tant hem criticat, com el famós incident de les bufetades del senyor Vergés al Bujez s'ha de tenir en compte la crisi, que en aquell moment estava travessant l'escola. El director es trobava amb una situació molt difícil, és normal que estigués molt nerviós. Per una banda veia que el Farré no estava a l'altura, de tan bona persona que era, realment ho era massa, la conseqüència va ser que hi havia una colla de gamberros que se n'aprofitaven, per una d'altra hi havia la seva esposa la senyoreta Cadanet tampoc va estar a l'altura, perquè penso que psicològicament no estava gaire bé.    

Retornant al que deia abans, dels valors adquirits, a banda d'altres que ara no em venen a la memòria, “last, but not least”, el fet d'haver anat a l'escola també em va permetre conèixer-vos a vosaltres.

Lluís Soler Reverter           

  En el número cinquanta-set de la revista Garbí, corresponent al mes de novembre del 1958 Segunda Epoca Año XI.  Hi és una crònica inacabada escrita per mi, que porta el títol “Un poco de autobiografia por favor”, on en un dels seus paràgrafs i avançant-me seixanta anys en el temps, pronostico que si en aquell moment no acabava aquell relat, potser ho faria qualsevol dia en qualitat de ex-alumne.

        La veritat és que no pensava fer-ho, però en retrobar al Josep Arbizu i al Lluís Soler, em van animar a continuar l'inacabat, els dos m'han ajudat molt a què s'hagi fet possible. Sense la seva part de records de mútues vivències, aquest relat hauria quedat orfe de la frescor que li donen algunes de les peripècies, amb les que vam forjar la nostra infantesa i adolescència.

        A voltes potser sóc massa crític amb els mètodes que empraven alguns professors, però no he reflectit cap experiència de tipus negatiu, que no fos totalment real. Contraposo aquesta vessant amb l'autocrítica que fan els tres personatges envers el seu comportament, i de les poques ganes que gastaven d'estudiar.

       Però en honor a la veritat, em cal dir que el fet d'haver passat per aquella escola, ha contribuït a que en tot moment de la vida hagi tractat de ser una persona honesta, altra cosa és haver-ho assolit.   

       Prop d'acabar el relat, hem contactat amb dues alumnes femenines de la nostra promoció, elles ens han aportat alguns retalls de la percepció que guarden de l'escola, els quals aquí també hem procurat reflectir.

 Josep Maria Tubau i Gallinat. 

 Juny del 2014