ENTREVISTA A L'ANA MARÍA VENTURA, ACTRIU I ANTIGA ALUMNA DE L’ESCOLA DEL MAR
“El fet d’haver pogut ser alumna de l’Escola del Mar és un privilegi”
Fa ja molts anys que viu a Madrid, però vostè és filla de la Barceloneta.
Sí, vaig néixer a la Barceloneta el 23 de maig de 1923. Tinc 94 anys. Primer vaig viure al carrer de l’Atlàntida i després, definitivament, al carrer del Baluard, a la cantonada amb el de Sant Carles. El pare treballava en el sector de les arts gràfiques, tenia una petita impremta. Era un poeta, com la majoria dels catalans. Escrivia poesia.
Sí, vaig néixer a la Barceloneta el 23 de maig de 1923. Tinc 94 anys. Primer vaig viure al carrer de l’Atlàntida i després, definitivament, al carrer del Baluard, a la cantonada amb el de Sant Carles. El pare treballava en el sector de les arts gràfiques, tenia una petita impremta. Era un poeta, com la majoria dels catalans. Escrivia poesia.
I quan va començar a anar a l’Escola del Mar?
Era molt petiteta, devia tenir uns cinc anys. Recordo que hi anava agafada de la mà dels meus dos germans, que eren més grans que jo. Vaig començar al parvulari i la mestra era la senyoreta Cadanet. Era l’esposa del senyor Pere Vergés, el director, i la recordo explicant-nos contes. Em venen a la memòria també el senyor Francés i la senyoreta Barba, a banda de les senyores Rosalía i Carmeta, que s’encarregaven de la cuina i el menjador. Era una escola única. L’edifici era de fusta –de color verd, blanc i blau– i mirava al mar. Tenia forma de tríptic i una galeria molt espaiosa. Recordo estar asseguda a la taula de la classe i veure permanentment el mar a través de les grans finestres que hi havia.
Estava situada just a la platja?
Era molt petiteta, devia tenir uns cinc anys. Recordo que hi anava agafada de la mà dels meus dos germans, que eren més grans que jo. Vaig començar al parvulari i la mestra era la senyoreta Cadanet. Era l’esposa del senyor Pere Vergés, el director, i la recordo explicant-nos contes. Em venen a la memòria també el senyor Francés i la senyoreta Barba, a banda de les senyores Rosalía i Carmeta, que s’encarregaven de la cuina i el menjador. Era una escola única. L’edifici era de fusta –de color verd, blanc i blau– i mirava al mar. Tenia forma de tríptic i una galeria molt espaiosa. Recordo estar asseguda a la taula de la classe i veure permanentment el mar a través de les grans finestres que hi havia.
Estava situada just a la platja?
Sí,
damunt d’unes columnes de pedra, perquè quan hi havia temporal les
onades eren molt grans i arribaven fins a sota l’escola. Quan eres
a classe, de fet, semblava que estiguessis en un vaixell, i això
t’estimulava la imaginació. Hi havia també unes rampes que feien
que l’aigua del mar sortís al carrer.
Per
què era especial l’Escola del Mar?
Perquè
tenia un sistema pedagògic molt modern, que la diferenciava d’altres
escoles. S’educava igual a nens i nenes i cada classe tenia tres
equips de treball: el blanc, el blau i el verd. A final de mes es
mirava quin equip havia treballat millor i aquest escollia govern.
Era com una petita república. Hi havia president, vicepresident,
director de la biblioteca, dels serveis meteorològics, d’higiene,
cronista... És clar, això era un incentiu per lluitar i fer el
treball ben fet. També es valorava quin color ho havia fet millor a
totes les classes i aquest escollia el govern general de l’escola.
I
quin era el seu equip?
M’hauria
agradat formar part de l’equip blau perquè sempre m’ha agradat
aquest color, però em tocava sempre el verd [riu].
També
publicaven una revista, Garbí, que continua existint.
Sí,
a la revista quedava recollida la vida escolar i s’hi publicaven
treballs dels alumnes. En un dels números hi ha un conte que vaig
escriure jo. Recordo també un treball de dues germanes que havien
estat a la Xina i explicaven com havia sigut el viatge. Estàvem tots
molts interessats en llegir-lo.
El
lema de l’Escola del Mar és que s’ensenya els infants a pensar,
sentir i estimar.
Exacte.
El mètode d’ensenyament estimulava els tres eixos. Quan fèiem
lectura en veu alta llegíem Kim, de Rudyard Kipling, i Platero y yo.
Sabíem, a més, qui era Rabindranath Tagore. Dubto que en aquella
època la gent corrent sabés qui era. Recordo també que Pau Casals
va fer un concert a l’escola. A l’estiu ens banyàvem al mar i
fèiem la migdiada en unes gandules a la platja. El senyor Quim, el
mariner, ens vigilava des de la Nausica, una barca preciosa i un
símbol de l’escola.
Què
va passar el 7 de gener del 1938?
Va
haver-hi un bombardeig. Quan em van dir on havia caigut la bomba,
vaig anar corrent a l’escola a veure què havia passat. En arribar
vaig trobar només les columnes de pedra, les rampes i un munt de
papers escrits pels alumnes escampats per la sorra. De l’escola no
en quedava res. Afortunadament, en aquell moment ja havien acabat les
classes. Només hi havia el conserge, el senyor Elías, que era tota
una institució. Era molt afectuós amb els alumnes, el recordo amb
un somriure permanent. En veure aquelles flames tan grans va sortir
corrent i es va poder salvar.
A
la Barceloneta, però, ja s’havien produït altres bombardejos.
Sí.
El 29 de maig del 1937 va haver-hi un tan terrible que un edifici
situat molt a prop de casa, habilitat com a refugi, va caure. En el
soterrani van morir més de 30 persones. Van estar diversos dies
traient cadàvers. El mateix dia van destruir un altre edifici del
carrer de l’Alegria. Allà hi van morir quatre persones de la
mateixa família, a les quals jo considerava parents. Més endavant
va haver-hi un altre bombardeig en una escola de la plaça de Sant
Miquel [ara plaça de la Barceloneta] i allà, pobrets, van tenir
menys sort perquè era hora de classe i gairebé tots els alumnes van
morir. Els avions italians i alemanys venien constantment. A mi tot
això em remou moltíssim i m’indigna. És molt trist que l’inici
de la teva vida estigui marcat per una guerra.
Finalment,
a causa dels bombardejos, van haver de marxar de la Barceloneta.
Sí,
vam marxar a Sant Joan Despí poc després del bombardeig de l’escola
i ens vam instal·lar en una torre que estava desocupada. Primer hi
vam anar dues o tres famílies, i al final n’hi vam acabar vivint
set. La gent marxava de Barcelona i venia a demanar per favor que els
deixéssim quedar-se.
L’Escola
del Mar es va traslladar temporalment a Montjuïc.
Vostè
ja no hi va tornar?
Com
que vam marxar a Sant Joan Despí, ja no hi vaig tornar. Un dia de
març del 1938, després d’haver estat amb el meu pare a la
impremta, a Barcelona, vaig pujar al troleibús per poder agafar el
tren que m’havia de dur a Sant Joan Despí. Amb 14 anys viatjava
sola perquè el pare es quedava sempre fent tasques de voluntariat al
Ministeri del Treball per aconseguir menjar. El troleibús circulava
per la Gran Via i, entre rambla Catalunya i el carrer Balmes, va
sonar l’alarma. Vaig baixar corrent i vaig entrar en una farmàcia.
En aquell moment va esclatar una bomba tan forta que va mig
destrossar el cinema Coliseum. Em vaig salvar de miracle.
Té
una foto de l’escola penjada a casa seva. Per què?
Sí,
la tinc a la terrassa, de cara a la llum, perquè l’Escola del Mar
forma una part important del començament de la meva vida. El fet
d’haver-ne pogut ser alumna és un privilegi i un bonic record.
Entrevista
feta per Laura Sayavera
Foto:
WIKIMEDIA COMMONS.
Publicada
a EL PUNTAVUI el 31 de gener de 2018
http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1330742-el-fet-d-haver-pogut-ser-alumna-de-l-escola-del-mar-es-un-privilegi.html
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada